Haiku
HAIKU
Una T-Usual d’una zona que caducava en tres dies. Aquesta era la meva gran possessió.
Pintava que en tres dies començaria una nova feina. Però la confirmació no s’havia produït encara. Era dimecres, i el divendres m’havien de dir que sí o que no. Tenia 3 dies per voltar pel metro de Barcelona i mossegar-me les ungles.
Les coses no anaven gaire bé. Els meus anhels, en aquests moments de la meva vida, no els escoltava ningú. L’únic entreteniment que em podia permetre era la T-Usual. Fins divendres podria fer tots els viatges que volgués a la zona 1. La meva situació econòmica no em permetia més.
Aleshores vaig teixir el pla.
Abans d’explicar-lo, heu de saber una altra cosa de mi. M’encanta la poesia. Llegir-la, no escriure-la. I sento una especial devoció pels haikus. Un haiku és un poema japonès molt breu, escrit en només tres versos.
El meu pla era simple: fer un haiku viatjant en metro. La inicial de cada estació seria una lletra. Les visitaria en l’ordre que toqués fins a construir els tres versos. I així es formaria el poema. Sí, potser ningú no ho sabria mai. Però jo, sí. I ara, vosaltres.
Vaig escollir el poema. No em va costar fer-ho. Era un haiku que encaixava molt bé amb com em sentia. Em caldria fer 46 estacions en 3 dies, unes 15 al dia.
El pla s’iniciava amb la lletra H. A les 8 del matí ja era a Hospital Clínic. Després, Entença, i Fabra i Puig i Espanya. El pla era no repetir mai estacions. Si calguessin tres eles, hauria de visitar tres estacions amb un nom que comencés amb aquesta lletra.
A les 13h ja portava una tercera part del haiku. Aleshores és quan va passar.
Una trucada de la meva prospectiva feina. Em felicitaven perquè era per mi (Bravo!), però necessitaven que m’hi incorporés no el divendres, sinó l’endemà!
Calia, doncs, acabar el haiku aquell mateix dia. ¿11 hores per 31 estacions a diferents racons de la línia? I per què no?
Però a les 10,30 de la nit encara me’n quedaven 6, i ben separades. A mitjanit el servei tancava, tot i que, en realitat, a aquella hora sortia l’últim tren de l’extrem de cada línia, i això em donava almenys 30 minuts extra. Per tant, si corria, potser ho aconseguiria. I vaig arrencar a córrer.
L'última estació del meu poema era Torrassa.
Quan el meu tren va entrar en aquesta estació, a dos quarts d’una, ho va fer amb el toc de clàxon que anunciava que era l’últim de la nit i que ja plegava.
Jo també vaig tocar el meu clàxon i vaig anar cap a casa, tranquil·lament, ja que és a La Torrassa on visc de sempre.
I em vaig ficar al llit, amb el meu poema invisible flotant en la nit de la ciutat.
Hospital Clínic
Entença
Fabra i Puig
Espanya
Tarragona
Valldaura
Onze de Setembre
Liceu
Arc de Triomf
Roquetes
L’ Arpa (Camp de)
Ernest Lluch
Sant Andreu
Tetuan
Encants
La Sagrera,
Barceloneta
El Maresme i Fòrum
Navas
Alfons X Les Corts
Torre Baró i Vallbona,
Diagonal
El Carmel
La Teixonera (El Coll i)
Mundet
Església Major
Urquinaona
Avinguda Carrilet
Nova (Trinitat)
Horta
Encants
La Salut,
Ildefons Cerdà
Nou (Mercat)
Oliveras (Rambla Just)
L’Aigua (Casa de)
Hostafrancs
Artigues i Sant Adrià
Sant Roc
Verneda
Ildefons (Sant)
Sagrada Família
Torrassa
He fet volar l'estel,
ben alt, del meu anhel,
i no l'has vist.
Rosa Leveroni