Record de la nit més fosca
M’assec a l’andana plena de restes de festa encara amb la respiració accelerada. Grups d’amics que parlen animadament, sabates de taló que fan equilibris sobre el paviment gastat. Les meves mans entrellaçades sobre els genolls intenten calmar la pulsació d’una carrera guanyada per aconseguir arribar a l’últim metro de la nit. Tanco els ulls un moment. No per dormir, sinó per fugir.
Les veus es fonen en un murmuri llunyà quan, de sobte, una rialla infantil travessa l’aire. La meva respiració es fa més lenta. Els records, com fils invisibles, comencen a estirar-se dins del cap… Sento rialles innocents. Són càlides. M’arriba aquell record, una selecció exquisida de paraules que com suaus onades m’envolten completament: Haima, truita, sol, secrets, jocs, trenes, dibuixos, cançons… paraules que, de sobte, fan que tot tremoli.
De vegades, una llàgrima viatja des dels meus ulls i recorre tota la superfície deixant una marca. Després queda penjada de la barbeta i juga amb la gravetat; no té cap intenció de marxar, però la idea de deixar-se caure al buit és temptadora.
Aquests records són complexos, no estan formats d’un sol element, i encara que els que em visiten estan plens de dolor i tristesa, no me’n puc desfer, perquè allà hi són elles. Les meves germanes viuen entrellaçades a aquests ecos del passat, només volen jugar. Només volen riure….
Pensava que no dormia, però el soroll metàl·lic del metro fregant la via m’ha fet saltar. Entro al vagó i m’assec a la cantonada, al costat de la porta. L’escalfor i el cansament em fan tancar els ulls de nou.
La llum intrusa dels túnels entra per la finestra i em fa pensar en una pàtina de taronges i llimones, al forn hi ha un pastís, i les petites preparen unes nines per jugar. Sembla que torno a somiar, sembla que les torno a recordar petites...
Els llençols volen pel mig del saló, i un llit petit es pot convertir en un vaixell de pirates o en un castell medieval. Aquella nit vam fer un karaoke, vam anar d’aventures pel desert sota una haima, un concurs de truites i potser alguna pel·lícules de gossos que parlen. Els llençols són lleugers, però ben lligats a les cadires suportaran una tempesta de sorra. Aventura a la cuina, galetes amb xocolata dins del microones. Concurs de dibuix lliure!
Què faries tu si en obrir la porta de casa teva trobessis els malsons? No pots marxar. No facis soroll, ara les bèsties dormen, és segur. Què faries si els malsons visquessin a la mateixa casa que tu? No pots abandonar-les. Són massa petites. Tremolo quan penso que el mal vivia tan a prop, però ara hi ha calma, ara les bèsties dormen. Les ombres només desperten quan arriba la foscor. Soroll de porta, trencadissa, passes lentes, gelades totes. Massa tard, la nit més fosca va arribar. La meva habitació serà el vostre refugi. Paraules fosques, crits, cops, guerra.
Un sotrac em fa obrir els ulls de cop. El vagó tremola lleument mentre el metro s’atura a la última parada. Algunes llàgrimes encara cauen per les galtes, però el món continua girant com si res. Els records encara ballen dins meu, confosos entre la boira del somni i les rialles de les meves germanes que ressonen en algun lloc.
M’aixeco i travesso les portes abans que es tornin a tancar. L’estació és silenciosa a aquestes hores, només algun passatger solitari camina amb pas cansat cap a la sortida. Pujo les escales, i surto al carrer, l’aire de la matinada m’acaricia el rostre. La nit més fosca ha quedat enrere.
Només queda tornar a casa.