La pluja
Havia perdut l’home de vista just quan va entrar a l’estació. No havia deixat de ploure
durant quatre dies, i el terra de l’estació relliscava com si fos la superfície d’una pista
de gel. Va fer una ullada al rellotge i va veure que encara no eren les dotze, cosa que
significava que quedava com a mínim un últim metro per sortir. Va baixar ràpidament
les escales i va veure les petjades de bota de muntanya, impregnades sobre la pols de
serradura escampada al terra. No hi havia cap mena de dubte, aquelles petjades
pertanyien a l’home que buscava. Va arribar a l’andana i va localitzar immediatament el
barret beix del seu objectiu. L’home era al fons de la via, mirant fixament cap a
l’andana del seu davant, mostrant un posat impassible. S’hi va apropar, amb un pas
ferm i directe, tot mirant de no deixar-se portar per les seves emocions.
Aquell era l’instant culminant d’una llarga espera, una espera la qual li semblava que
s’havia allargat tota una vida, però que per fi trobaria el seu desenllaç aquella mateixa
nit. Decidit, va ficar-se la mà a l’interior de la butxaca de la gavardina, i, just quan anava
a actuar, va sentir el brunzit estrident del comboi que s’apropava, el qual el va frenar
en sec. El metro es va aturar, i les portes es van obrir, alliberant un immens riu de
passatgers i atrapat-lo enmig d’un grup d’homes amb vestuari d’oficina i accent nòrdic.
Als homes els va divertir la patositat de la interacció, i s’hi van escarnar, tractant
d’esquivar-lo repetidament com si es tractés d’un joc infantil. Feien pudor a alcohol i
semblava que venien d’alguna mena de celebració, ja que alguns d’ells portaven la
camisa oberta, i la corbata desfeta.
Quan per fi va aconseguir desfer-se d’aquells homes va sonar el xiulet del metro, i
els llums del vagó van parpellejar, provocant que hagués gairebé de saltar per
aconseguir entrar dins del vagó abans que les portes es tanquessin. Just al entrar va
examinar els vagons que tenia a mà esquerra i dreta en busca de l’home del barret, el
qual era assegut un parell de vagons més al fons.
S’hi va apropar i se’l va quedar mirant, dret i completament recte, com si un llampec
l’acabés d’atravessar. L’home del barret se’l va mirar, elevant la mirada per sobre de les
ulleres de lents fosques, i, tot seguit, va apartar el paraigus que ocupava el seient del
costat, oferint-li seure.
— Gràcies a Déu per aquesta pluja, oi?— va fer l’home del barret, en un to
casual.
— Saps perfectament perquè sóc aqui, no he vingut a parlar del temps que fa—b ��������
va contestar l’altre en un to greu.
— Sabia que vindries a buscar-me, tard o d’hora—, va fer finalment l’home del
barret, —vas tenir l’oportunitat de desfer-te’n de mi ara fa ja temps, quan els dos
vam ser a Àustria, però no ho vas fer. Saps per què André? Perquè a part de ser
un covard ets també un pobre imitador.
Els dos homes es van quedar mirant el seu propi reflex distorsionat al vidre de la
finestra davant seu. No semblaven ells mateixos. Havien deixat de ser ells mateixos per
convertir-se en un sospir, una contorsió alièna d’una identitat comú que s’havia
transformat en quelcom esgarrifós per a l’ull nu. Ni tan sols la més intensa de les pluges
és capaç d’esborrar les petjades més fosques d’un pecat turmentós, encara que aquest
sigui dividit.
Les llums del metro van parpellejar de nou, mentre a l’altaveu s’anunciava
l’última aturada, “Zona Universitària, final de trajecte.” L’André es va ficar la mà a la butxaca de la gavardina, i aquesta vegada no va vacil·lar.