Línia 3
LÍNIA 3
Avui he tornat a agafar la Línia 3 del metro. He pujat a la mateixa estació de sempre, la de Lesseps. Encara recordo com et veia entre la gent a l'andana, just abans que les portes s’obrissin. Sense voler-ho, els meus ulls han recorregut de nou aquell espai, buscant-te entre els rostres desconeguts, com si el passat pogués repetir-se, com si encara fossis allà, esperant-me.
Quan el metro ha arrancat, he sentit la vibració del comboi sota els peus i m’he recordat de com ens recolzàvem l’un en l’altre quan viatjàvem junts, compartint un espai reduït que per a nosaltres esdevenia infinit. Hi havia dies que no trobàvem seient, i llavors ens agafàvem de la mà, fent equilibris entre els sotracs del viatge. Ho recordo com si fos ahir. Encara puc sentir el pessigolleig dels teus dits entre els meus, la promesa callada que ens fèiem en aquell gest furtivament compartit.
I després, he arribat l’estació de Liceu. Ai, amor meu, com podríem oblidar aquell moment? Aquella vegada en què, en sentir el nom de la parada per megafonia, et vaig xiuxiuejar a cau d'orella:
"Qui sóc? Sóc un poeta.
Què faig? Escric.
I com visc? Visc!"
Ho dèiem de broma, recordant l’òpera de la Bohème que tant ens havia commogut, però hi havia alguna cosa de profundament cert en aquelles paraules. La vida era allò, gaudir de cada instant, d'aquells petits moments al metro, de les mirades furtives, de la complicitat enmig del bullici.
Quan he baixat a la nostra parada, he esperat uns instants a l'andana, com si la teva presència encara hi fos, com si el ressò de la nostra història quedés gravat entre les rajoles i l’olor metàl·lica del ferrocarril.
T’enyoro, estimada, com cada dia.