Perspectives
Enguany he fet 30 anys, encara que en llevar-me les meves cames no opinen el mateix. Com que la fita és digna d’esment, he pres certes decisions vitals. D’aquelles que després es comenten amb un: “sort que ho vaig fer quan era jove…”. No són fàcils, però, en certa manera, les necessitem. Cadascú ha de prendre les seves i és banal entrar en detalls. Cal assumir, però, canvis i evitar certs pensaments que ens farien recular.
Quan deixem enrere el que sigui, sempre surten noves aficions. Per a mi ha estat fer passejos, ho trobo estranyament reconfortant i fa que el meu mòbil estigui orgullós de mi. Em poso els meus auriculars terriblement cars amb cancel·lació de soroll i no sento res, només la música. Mentre camino, intento entendre com es comuniquen totes aquelles línies oscil·lants per crear quelcom tan màgic. Em manté concentrat, em fa sentir bé i em protegeix del meu cervell que no vol avançar.
Al principi els passejos eren curts. Fins al parc i tornar, amb el temps, però, podries cansar-te fins i tot de la Sagrada Família. Per aquest motiu, avui calia canviar una mica d’aires. He escollit una música apropiada i he arrencat. És curiós caminar sense un destí marcat, en certa manera, tot va a càmera lenta. Passant la part final del passeig de Sant Joan, tota aquella gent corrent amunt i avall, ballant en grup, patinant i fent altres activitats d’alt voltatge s’han transformat en una espècie de vídeo musical.
De sobte estic al fòrum, recoi, la tornada és feixuga i les cames ja em pesen. Però escolta… és que no soc jo, sí, jo!, un Orgullós i Fidedigne propietari d’una T-Usual?! És que no s’han invertit ni més ni menys que 100 anys i ves a saber quants calés en perforar tot el subsol de Barcelona?! Cap a casa en metro.
De sobte m’he adonat d’un fet obvi, sincerament, però engrescant en certa manera.
Cada dia, per anar a treballar, agafo aquesta estructura metàl·lica que a tanta gent porta al seu destí, aquesta espècie d’ascensor gegant on, sense ni tan sols voler o tenir l’opció de decidir-ho envaïm les vides d’altres persones.
Compartint aquells vagons, acabem formant una espècie de “realitat” simplista on ens idealitzem i ens jutgem; “aquest deu ser superinteressant”, “aquesta podria ser la meva dona sense cap problema”, “aquest ja se’l veu que està com un llum de ganxo”, “aquest és un maleducat”, “aquesta deu tocar com els àngels, també podria ser la meva dona”, “a aquest el vesteix la seva mare”. I un llarg etcètera. Sigui per anar a dissenyar el pròxim gratacel, per passar-te el dia amb un parell de pantalles plenes de dades sense sentit, per netejar el terra d’un despatx o perquè, com jo, simplement necessites tornar a casa, per uns quants minuts, aquella és la nostra “realitat” compartida. No ens coneixem, però si passés qualsevol cosa, tots sabem a qui aniríem a buscar.
Però, i si aquell mateix tros de cartó, que mai he valorat, que únicament em du cap a la meva monòtona feina, tingués més possibilitats?
Puc caminar sense preocupacions… guiar-me per la música i l’instint, descobrir racons de Barcelona que mai m’he dignat a investigar. Quan estigui cansat i vegi un pal metàl·lic culminat amb aquella característica “M”, simplement puc tornar cap a casa encaixant diverses línies de colors. Cada dia en una “realitat” diferent.