Endavant
Era un matí cualsevol quan vaig trobar-lo entre els rebuts arrugats, entrant a l'estació de metro de Fontana. A la cartera, just al costat de la meva T-jove, relluïa un bitllet senzill, daurat, suau i agradable al tacte , sense cap mena de data ni línia impresa. Unes paraules destacaven amb una mena de relleu a la seva superfície: "Endavant".
Vaig frunzir el front. No recordava haver-lo comprat. Potser era d'una promoció de TMB? Però, si ho fos, segur que hauria vist algun anunci a les pantalles del metro o als cartells que cobrien les parets de l’andana. Que estrany...
Vaig repassar mentalment el meu dia anterior. Potser algú me l’havia donat sense que me n’adonés? O l’havia trobat i l’havia guardat sense recordar-ho?
Vaig pensar en la possibilitat que algú l’hagués deixat a la meva cartera. Un desconegut? Una broma? O potser... un record oblidat?
Amb un gest automàtic, el vaig passar pel torn. Va sonar un bip diferent, més greu, profund.
Vaig fer una pausa. Alguna cosa no encaixava. Però la gent darrere meu s’impacientava, així que vaig baixar cap a l’andana, amb el bitllet encara a la mà, intentant entendre d’on podia haver sortit.
Al cap d'un parell de minuts, el metro va arribar amb la seva habitual frenada brusca. L’L3 sempre feia olor de tancat barrejat amb colònia barata, avui no n'era l'excepció. Vaig pujar i em vaig asseure prop de la porta. La rutina de cada dia.
—Pròxima parada: Diagonal.
Vaig alçar la vista. Un grup d’estudiants entrava carregat de motxilles. Dos turistes discutien amb un mapa gegant. Tot normal.
—Pròxima parada: Passeig de Gràcia.
Vaig recolzar el cap contra la finestra mentre repassava les últimes històries de coneguts a l'Instagram. Una dona gran pujava amb dificultat. Un jove amb auriculars no li va cedir el seient. Tot normal.
—Pròxima parada: Catalunya.
Vaig deixar el mòbil i em vaig preparar per la multitud que sempre pujava aquí, disposada a dormitejar fins arribar al meu destí: Drassanes. Però no. El tren es va aturar… i ningú va entrar ni sortir del vagó. De cop, una veu suau va emergir per megafonia.
—Pròxima parada: Endavant.
Vaig obrir els ulls de cop, el cor accelerat. Endavant? Aquesta parada no existia. Vaig mirar al meu voltant, però ningú semblava haver escoltat res estrany. El metro es va aturar i les portes es van obrir.
L’andana no tenia rètols, ni màquines expenedores, ni cartells de publicitat. En lloc del soroll de vagons, flotava un silenci càlid. El terra era de mosaic daurat, brillant com si reflectís una llum invisible. L’aire feia olor de pluja i mar.
Vaig girar-me, buscant alguna mirada còmplice. Algú més ho veia? Era totalment part del meu imaginari?
El bitllet daurat, encara entre les meves mans, semblava tenir una energia pròpia, com si m’estigués empentant a actuar. Havia oblidat totalment que encara el duia a sobre fins aquell moment i ara m'estava alertant de la seva presència.
—Última crida per a la viatgera del bitllet daurat.
Vaig recordar els matins grisos a l’L1, encallada entre Urquinaona i Arc de Triomf. En les nits de divendres, cansada, mirant les llums tremoloses de l’L5 camí de Sagrada Família. En els diumenges a l’L2, compartint vagó amb desconeguts adormits. La rutina de sempre.
Aquell bitllet misteriós, l'abisme a l'inconegut.
Les portes es tancaven.
Vaig fer un pas endavant.
El metro va marxar emportant-se inseguretats, anhels, experiències.
I, per primer cop, vaig sentir que realment anava cap endavant, mentre m'endinsava al túnel daurat dels meus somnis.