1924
A principis dels vuitanta, en Pablo i jo havíem fet la “mili” junts en un indret perdut a la serralada de Guadalajara. Allà vàrem viure mil històries, però una dèria que vam compartir va ser la passió per tot allò desconegut i misteriós, fins al punt de convertir-nos ens uns “frikis” de tots aquests temes....
Avui diumenge, després de cert temps sense veure'ns vam quedar a casa seva, al bell mig de la Rambla a tocar de la parada del metro de Liceu. La tarda havia estat entretinguda, havíem vist un parell de pel·lis del gènere i per fer temps fins arribar a l’hora de veure el nostre programa favorit, vam fer unes partides de cartes amb dos dels seus veïns.
A l’hora en punt vam deixar-ho tot de banda i com sempre, davant de la pantalla vam empassar-nos amb devoció tots els temes que avui proposava el presentador. D’entre tots, un va cridar força la meva atenció. Es tractava de debatre el fascinant món dels viatges en el temps i per això, havia aconseguit reunir la “flor i nata” dels experts en la matèria. En un moment que feien els anuncis, en Pablo es va dirigir cap a la finestra i amb posat seriós va dir:
-T’imagines que ara quan agafis el metro, et veus involucrat en un viatge al passat i ves a saber tu on acabes aterrant?
Me’l vaig quedar mirant i per un moment, la meva memòria em va portar fins aquell maleït dia d’hivern, a la serra de Guadalajara. La tempesta de neu havia estat terrible i havia cobert de neu tota la muntanya fins acumular més de dos metres. En Pablo no havia tornat del seu torn de guàrdia i l’endemà, com si hagués aparegut del no-res, em va explicar que s’havia quedat adormit i que només recordava haver estat part d’un duet de persones que 100 anys enrere, proposaven posar en marxa un projecte innovador per millorar la mobilitat a la ciutat de Barcelona.
El programa va acabar de matinada, em vaig acomiadar d’en Pablo i per intentar donar una mica de sentit a tot plegat, vaig anar caminant fins a l’estació de Catalunya. Abans de baixar les escales del metro vaig mirar l’hora del rellotge. “Que estrany”, vaig pensar, aquest matí havia carregat la bateria i ara no funcionava. A l’andana no hi havia ningú més i després d’una llarga espera va arribar el metro, sense cap altra persona al meu vagó. Al minut de posar-se en marxa, vam entrar a la foscor del trajecte i en mirar el monitor penjat del sostre vaig veure amb estupor que la data que indicava era la del any 1924!.
Ara el vagó s’havia transformat, tot al meu voltant havia sofert un canvi tornant al passat i en arribar a l’estació d’Aragó vaig veure dos homes a l’andana. Ambdós conversaven i al mateix temps, consultaven quelcom que semblava un plànol. Un d’ells es va girar i en mirar cap el vagó, el seu rostre em va resultar estranyament conegut. No hi havia dubte, es tractava d’en Pablo que tot seguit em va saludar alçant la mà, però no hi va haver temps de reacció, ja que en aquell moment ens vàrem posar en marxa i de nou ens vam endinsar en la foscor.