Viatge en metro. Viatge per la ment. Part II
Ja ho tinc, després de pujar a les Arenes podria anar a Montjuïc i endinsar-me en el Jardí Botànic. Així podré desconnectar de no veure res més en l’horitzó que pisos i més pisos, maó i més maó (i pedra, i metall i de tot el que estiguin construïts…). Podré sentir, tot i que sembli impossible, al bell cor de Barcelona, la pau que dona la natura, la seva calma, la seva tranquil·litat. Una relaxació que no acabo d’entendre, però que és ben real. La melodia de les cascades. Sentir-te en un món ben diferent al del maó i al del quitrà. El qual es troba a poques passes d’aquest bell indret. I també podria gaudir de les vistes de la capital comtal des de l’alçada del Museu Nacional d’Art de Catalunya i, així, fer-li un regal a la meva vista amb els edificis tan majestuosos que podria trobar a dalt d’aquella muntanya. Ah… Barcelona, que gran ets. Sovint et recorrem i no sabem apreciar la teva bellesa i la teva grandesa, la teva majestuositat, la teva riquesa. Quanta història arrossegues.
Això em fa pensar que estic a l'L3, la línia verda. En aquesta línia s’hi troba l’Estació de Lesseps, la de Diagonal, la de Passeig de Gràcia (l’antiga Aragó) i la de Catalunya. Algú es podria preguntar què tenen en comú les quatre (tot i que seria estrany, sincerament, que s’ho preguntessin així, perquè sí). Les esmentades, van ser les quatre estacions del Gran Metropolità, la primera línia de metro de la meva ciutat, la gran i estimada Barcelona. Que, per cert, es va inaugurar fa cent anys, el 30 de desembre de 1924. Quantes coses ha viscut des d’aleshores la ciutat del meu cor… En aquells temps ja es coneixia la més famosa novel·la de Caterina Albert, però encara era desconeguda la magnífica Mercè Rodoreda. Ja havia passat la primera Guerra Mundial, però encara faltava viure de ple la Guerra Civil espanyola i passar la segona Guerra Mundial. Quatre eren les estacions de metro que hi havia a la capital de Catalunya llavors, el nombre de les quals ha crescut exponencialment. Però, sincerament, no podria dir de memòria ni quantes línies hi ha actualment, ni quins són els seus colors ni, molt menys, anomenar una per una cadascuna de les seves parades. Tot i que també he de confesar que conec més d’un infant que les sabria dir a la perfecció, una a una, línia a línia, color a color.
Després de tota aquesta divagació aterro al vagó. Veig dues persones que es miren i es veuen, que no parlen amb paraules però es parlen a saber en quin llenguatge, que no parlen amb la boca però parlen amb la mirada. S’olora el desconeixement, les ganes de coneixença; la por d'allò desconegut, les ganes de ser coneguts; la incertesa de no trobar-se més, la certesa que s’han trobat. Però no es dirigeixen cap paraula. Tot i que la seva mirada parla per si sola. En el seu món no deuen existir ni noves tecnologies, ni tropell de gent, ni soroll, ni silenci, ni parades de metro, ni vagó. No, en sel seu món no existeix ni temps ni espai. No comparteixen res, però comparteixen tot un món. Un món en què només existeixen ells dos. I no hi ha soroll, i no passen els minuts, i no hi ha res al seu voltant. Però una veu diu “Pròxima estació: Valldaura”.
Continuarà…