Viatge en metro. Viatge pel cor
Avui és un dia qualsevol, en una hora qualsevol. Però no en un lloc qualsevol, no. Em trobo passant per una mena de túnel, replet de gent, replet de vides que porten totes un rumb determinat, que tenen totes una vida misteriosa per a mi.
Estic anant a un lloc qualsevol per a molts, però és un lloc especial per a mi. Baixant per les escales mecàniques he creuat la mirada amb el noi de sempre i, un cop més ens hem somrigut. Demà…, demà sí, demà el saludaré. Però ara ja estic pel llarg passadís, enmig d’ànimes que van i venen. I sento una melodia preciosa, és una guitarra. El noi de sempre fent, com sempre, més dolços els meus matins.
És curiós, els primers cops que anava en metro em feia molta il·lusió i veia la rutina en la cara de la gent. Ara, quan l’agafo, hi penso tot sovint, el qual fa que conscientment canviï jo la meva cara de rutina que ha inundat inconscientment el meu rostre. Però, ho he de confesar, encara hi ha dins meu una flama quan estic dins el vagó: què deu pensar aquell noi? On deu anar aquella noia? Què li deu passar al de la jaqueta vermella? Mira, un altre cop la noia morena de sempre. Tantes i tantes persones. Tantes i tantes històries. Tantes i tantes vides.
Aleshores, penso en la majestuosa ciutat que tinc a dalt del meu cap. Barcelona, estimada, quants peus t’han trepitjat, quantes petjades t’han marcat, quantes empremtes has deixat, quanta història carregues, quanta història et queda per viure…
Sento el so del metro. El seu “tucu-tucu-tucu” i el seu “rec-rec” per les vies, que fan palesa la seva gran velocitat. Avui em sona a melodia celestial. I arribo al meu desitjat destí.
...
Pujo les escales mecàniques. Em fa un salt el cor. Altre cop aquella noia de pell bruna, cabells d’or i ulls de mel m’ha somrigut. Com oblidar aquella dolça mirada? Com oblidar aquell filament daurat que li baixa per les espatlles onduladament? Com oblidar aquella fosca pell, aquella pell cafè? Impossible… Em direu boig, em direu babau, em direu tanoca… Beh…, sincerament m’és igual el que digueu i el que penseu de mi. Però recordo perfectament aquella mirada suau i eixerida des del primer dia que me la vaig creuar. Vaig perdre la noció del temps, i la gent i el soroll del meu voltant es van dissipar. Creieu-me, les agulles del rellotge van parar. Al vagó només érem dos. Ella i jo. I la seva bella mirada, el seu galant somriure, la seva radiant pell i el seu cabell lluent. Ens parlàvem amb la mirada, us ho ben juro. No ens vam dir res, però ens ho vam dir tot. Com pot una mirada captivar el cor? Com pot un somriure eriçar la pell tan fàcilment? No m’havia passat mai.
Però, de sobte, el meu jo exterior va sentir “Pròxima estació: Valldaura”. Llavors, tots els meus sentits es van despertar. El meu cor em deia. “Queda’t”, però la meva ment em deia: “Has de baixar ja”. I en el meu entorn hi havia un formiguer de persones. El rellotge feia tic-tac. Vaig sortir del metro. El meu cos es va allunyar. Però jo, el meu veritable jo, en aquell vagó es va quedar. I el formigueig…, el formigueig en mi va restar.
Us ho ben juro, demà…, demà sí, demà la saludaré.