Per un metro més humà
PER UN METRO MÉS HUMÀ
L’enorme boca s’obre davant seu, llesta per empassar-s’ho tot escales avall com si fos el concursant finalista d’un reality d’aquests que et maten de gana a canvi de fama i diners. No té temps ni d’espantar-se, perquè la mateixa boca escup una multitud frenètica que es llença carrer avall esperitada com si haguessin deixat anar els Miuras per sant Fermí.
Triga uns segons a recompondre’s, s’aferra a la barana metàl·lica i comença a baixar cap al que, ben mirat, podria ser el mateix avern. A mesura que es deixa engolir, no pot evitar preguntar-se si un cop dins mai en podrà sortir o si el seu esperit es convertirà en el proper fantasma de Canterville del metro de Barcelona.
Arribats al vestíbul, l’espectacle és digne d’un documental sobre fauna del món, i el que és pitjor, per alguna estranya raó, tothom sembla tenir un afany apressant per arribar no se sap a on. Mampares de plàstic s’obren i es tanquen rítmicament, donant pas a una processó de zombis amb els ulls de primera hora del matí clavats a les pantalles dels mòbils. Abans de travessar-les, però, fan un gest d’ apropar un rectangle de plàstic que, com per art de màgia, els obre el pas.
Aquí és quan s’adona que potser hauria d’haver fet un curs previ d’iniciació al transport públic. Es planta davant una màquina blava amb llumetes de colors, barreja entre una nau alienígena i una expenedora de xiclets. La pantalla brilla amb un missatge que sembla escrit en un idioma només apte per avesats en l’alta tecnologia.
Ara ja sap del cert que, si algú no l’ajuda, el seu trajecte ha acabat abans de començar. Just quan està a punt fingir un infart o un desmai buscant que algú el tregui d’allà, ni que sigui en ambulància, una treballadora uniformada de gris i vermell s’acosta amb un somriure: “Bon dia, el puc ajudar en alguna cosa?" Paraules que provoquen una gratitud infinita. I és que hi ha res més bonic que un transport ràpid, eficient i, sobre tot, humà?