La centenària del metro
L’Alexandra va néixer al metro a les 19:36h un 31 de desembre, tot i que en aquell moment es coneixia com Gran Metropolitano. Els seus pares i avis no havien volgut perdre l’oportunitat de pujar-hi per primer cop, “com un tramvia però sota terra! Això s’ha de veure.” havia dit l’avi, encara que la seva mare ja sortia de comptes.
En retrospectiva, potser haurien hagut d’esperar uns dies més... A l’àvia li agradava dir que l’Alexandra, curiosa de mena, també havia volgut veure el Gran Metro i per això va néixer en aquell vagó, entre Catalunya i Aragó. És clar que ella no en tenia cap record. Era 1924.
Amb els anys, però, havia anat atresorant un munt d’anècdotes, que recordava perfectament.
Com aquella vegada de petita amb el pare, quan van córrer per no perdre el metro i la seva bufanda, de llana i ratlles verdes, va quedar atrapada en tancar-se la porta.
O quan tenia 4 anys i els avis l’havien portat al Liceu i després no va parar de taral·larejar El barber de Sevilla durant tot el trajecte, a ple pulmó, sense adonar-se que podria estar molestant algú. Pensant-ho bé, l’àvia sí que es va disculpar unes quantes vegades perquè havia despertat un nadó...
I aquell cop, de jove, que gairebé va xocar amb la porta del vagó perquè anava distreta llegint Orgullo y Prejuicio (necessitava saber com acabava!). Sort del senyor que va evitar que se li tanqués la porta a sobre.
Recordava especialment quan festejaven amb en Ricard, com l’acompanyava fins a casa, tot i que ell després havia de fer el trajecte invers per arribar a la seva, i seien junts, agafats de la mà i ella repenjava el cap a la seva espatlla i se sentia tranquil·la.
O la vegada que, per tractar de guanyar temps anant a la feina, enlloc de l’autobús va agafar el metro i encara va ser pitjor, perquè van estar unes quantes hores atrapats en un túnel per una incidència. Aquell dia va conèixer la Glòria, que es convertiria en una de les seves millors amigues i després també en veïna.
I com oblidar el cop que havia acompanyat una de les seves netes, quan era adolescent, a veure si trobaven una arracada que havia perdut... Van fer la línia 3 diverses vegades sense èxit, revisant tots els racons i al final va resultar que l’arracada perduda era sota una pila de jerseis a l’habitació de la seva neta. Encara reia quan se’n recordava.
Tants anys, tants records...
I ara, es dirigia a la seva festa d’aniversari (que havia de recordar que se suposava que era sorpresa, havia assajat l’expressió facial adequada). Li feia mandra organitzar res i els seus fills s’havien dut les mans al cap: “100 anys no es fan cada dia, mama! Però si no vols, doncs d’acord...”. I per això l’havien convidat “només a passar el Cap d’Any amb nosaltres i que vingui la Glòria també, així no esteu soles”. L’Alexandra ja s’ensumava que seria més que celebrar la nit de Cap d’Any, i allà estaven, ben mudades i agafades de bracet, fent transbord a Passeig de Gràcia. Només van trigar 15 minuts a arribar a l’estació de la línia verda, un rècord a la seva edat!
Eren les 19:36h quan va arribar el següent metro i van poder seure en un parell de seients reservats. Amb un petit somriure, com d’un acudit privat, no va poder evitar xiuxiuejar al vagó “per molts anys a tu també”.