El diari de l'Ana Maria
13 de maig de 1937
Eren les 11 h del matí quan han tornat a sonar les sirenes. Recordo l'hora perquè tot just entrava a classe la senyoreta Manuela que venia a fer-nos matemàtiques. He descobert que no m’agraden les matemàtiques, la senyoreta Manuela ens fa aprendre les taules de multiplicar. Ho odio! Diu que és important que sapiguem multiplicar, però a mi m’agrada més llegir amb el senyor Enric, que ens porta llibres de la biblioteca cada setmana. La biblioteca de la nostra escola és bonica i gran com una catedral. Diu el senyor Enric que és gràcies a l’ajuntament republicà de la ciutat. No sé gaire què vol dir, però a les meves plegaries, quan l’àvia em fa resar abans d’anar a dormir, els hi dono les gràcies per haver portat tants llibres.
No reso gaire, només quan a vegades vaig a dormir a casa l'àvia amb el meu cosí Pedrito. Els pares maleeixen quan els dic que reso amb l’àvia. Però ella sempre diu que el jovent hauria de tenir més fe i més en els dies que corren, i que no li'n fem cap a mal a ningú donant les gràcies cada nit i demanant un xic de Pau.
Quan ha entrat la senyoreta Manuela, ens hem preparat per sortir de classe, hem fet una fila a la porta i amb una mica de pressa hem eixit totes les aules cap al pati i després, una mica menys ordenats hem enfilat cap al Metro. Com que som nens, ens han deixat entrar i ens han fet lloc per esperar-nos a baix. Quina de gent hi ha sempre!
El pare m’havia explicat què eren les sirenes antiaèries. Diu que vol dir que potser algú ens vol fer mal des del cel i ens hem d’amagar sota terra. Jo pensava que el Metro era un refugi que havien creat els grans per amagar-nos de les sirenes, però la senyoreta Manuela em va explicar que el Metro era un tren subterrani que ens portava a la Plaça Catalunya. Jo no hi he anat mai, crec que està molt lluny, però diu la meva amiga Paquita que és una plaça molt gran amb coloms, quioscs i gent molt ben vestida. Quan passi la guerra diu la mare que m’hi portarà un dia i que em comprarà un vestit nou de diumenge.
Hem esperat una bona estona allà a baix i una senyora molt amable ens ha donat un trosset de pa. Ha dit que era una mica dur, ja que havia estat molta estona fent cua per aconseguir dues barres i que tot just havien sonat les alarmes. Ella també havia baixat a amagar-se i ja no arribaria a fer el dinar per a quan arribés el seu marit de la fàbrica. “Ayyyy, pobre Antonio”, no parava de repetir la senyora.
En realitat no m’agrada que sonin les alarmes, sempre hem de córrer. No entenc per què algú ens vol fer mal des del cel. El pare i el de la Paquita i els pares d'altres companys ens han dit que ells marxaran aviat per culpa d’aquestes sirenes. La mare està trista i plora cada cop que pregunto on marxa el pare.
No ens han dit on van, però diuen que marxen perquè no hàgim d’amagar-nos al Metro mai més.