L'última parada
Barcelona era una massiva metròpoli amb un dinamisme absorbent. Jo venia d’un poble de rodalia, on les cases tenen hort i els veïns saluden amb un "bon dia" pel carrer. A la capital, en canvi, tothom camina apressadament, amb un anonimat innegable entre els carrers immensos, on edificis s’alcen com gegants inaccessibles i la gent va i ve. Jo no coneixia encara la ciutat, ni els seus secrets, però anhelava embolcallar-me per l’escalfor de la urbe i les històries invisibles que s’entrellacen en cada barceloní. Unes històries que la ciutat guarda en silenci, deixant que el vent les reculli i les escampi pels carrers eixamplats. Jo volia formar part d’aquest murmuri, volia teixir la meva pròpia història i fer de Barcelona casa meva.
Et vaig conèixer el primer dia de classe. I, encara ara per ara em sembla inefable explicar què em va agradar de tu. Potser per la teva manera de parlar, que em conduïa inconscientment a escoltar-te. O potser perquè els nostres interessos semblaven coincidir de forma idònia. No ho sé ben bé, però ràpidament un escalf es va apoderar de mi, i vaig començar a gaudir intensament de cada segon amb tu.
Coincidíem a la mateixa línia de metro, l’L4, que jo usava per tornar a casa, i aprofitava qualsevol excusa per no baixar a la meva parada. “He d’anar a comprar una cosa urgent”, et deia. Tu reies pels descosits i em preguntaves si de debò necessitava tantes coses, i ara ja saps que no. Però, aleshores, no t’ho podia confessar. Així doncs, sempre somreies i continuaves explicant-me qualsevol anècdota, per molt insignificant que fos. I jo t’escoltava feliç, feliç d’haver guanyat deu minuts més amb tu.
El suburbà es va convertir en el nostre espai. Allà no hi havia res relacionat amb la universitat, ni la pressió de l’exterior. No hi havia el pes d’aquella ciutat que sovint m’ofegava, quan sentia que tot se’m feia massa gran, ni el fred que tallava la pell quan sortia a caminar sola pels carrers desconeguts, ara que ja començava a gelar. El metro era un refugi, un espai flotant entre les estacions, un no-lloc on el temps es dilatava i jo podia sentir-te a prop sense pressa. L’olor de ferro i fre, el so de la megafonia anunciant parades com Passeig de Gràcia o Barceloneta, i el reflex dels llums intermitents als vidres creava un escenari perfecte per a nosaltres. M’encantava descobrir la ciutat al teu costat, que volguessis compartir els teus racons més especials amb mi, descobrint cada parada de la línia groga.
I com reia quan feies alguna broma, que malgrat que jo sabia que era deliberadament, et seguia el fil, perquè sabia —sabíem— que em feies molt feliç. Mai fallaves per fer que les meves cames em cedissin de tant riure, i per això t’estaré eternament agraïda. Vaig tardar mesos a dir-te el que sentia, i, des de la perspectiva, desitjaria haver-t’ho dit molt abans. Però una tarda, just abans que les portes de la teva parada es tanquessin, vaig trobar el valor. “No he de comprar res”, vaig confessar. “Només volia quedar-me més estona amb tu.”
Em vas mirar, sorprès, i llavors vas somriure d’aquella manera que feia que el cor se m’accelerés. “Ho sabia”, vas dir. I per primera vegada, en comptes de continuar el trajecte, vam baixar junts. La nostra història va convertir-se, doncs, en una història més amagada entre els racons de Barcelona. En aquest cas, però, estic convençuda que l’estació de Selva de Mar, i els seus milions de persones que hi deixen empremta cada dia, conservarà la nostra història.