I per què no?
En un matí plujós i fred del mes de desembre, mentre anava a l’estació de metro de Catalunya, vaig trobar-me amb una escena curiosa i innovadora a l’andana de l’estació. Col·locada al costat d’una màquina dispensadora de begudes, hi havia una màquina expenedora de relats curts, totalment gratuïta, d’un color taronja molt llampant per cridar l’atenció dels viatgers. L’havien instal·lat en aquesta estació per commemorar el centenari de la inauguració del servei del Gran Metro de Barcelona l’any 1924, que connectava les estacions de Lesseps amb Plaça Catalunya. Potser n’hi hauria d’haver més. I per què no?
La màquina, amb un aspecte senzill però carregada d’històries curtes, no només pretenia enriquir moments d’espera amb contingut cultural, sinó també fomentar el gust per la lectura, perquè vivim en un món d’imatges i llegim menys. I per què no?
Sense pensar-m’ho dues vegades, vaig prémer el botó. La pantalla de la màquina va pampalluguejar breument, com si despertés records d’un passat remot, i després d’un moment d’espera gairebé màgic, va escopir un petit tiquet de paper amb una cal·ligrafia que semblava sortir d’un somni.
Aquell instant va ser com un senyal per al meu cor aventurer. Em vaig asseure en el banc de l’andana, envoltat pel murmuri dels viatgers que anaven i venien, i vaig començar a llegir. El relat iniciava així:
El metro s’endinsava a les entranyes de la ciutat pels túnels i estacions plens de llegendes urbanes de fantasmes, grinyolant suaument sobre els rails. El Josep, assegut al fons del vagó, amb els auriculars penjant del coll i la motxilla entre les cames, observava els passatgers. Davant seu, una noia de cabells rinxolats, rossos com l’or, llegia un llibre de tapes vermelles i arrufava el front cada cop que girava la pàgina. El Josep es preguntava quin llibre devia ser.
Un músic ambulant connectava el seu mòbil a un amplificador vell i atrotinat i escopia la pitjor versió de “Duele el corazón” d’Enrique Iglesias. Una parella de turistes el mirava amb menyspreu; d’altres dibuixaven un petit somriure, i alguns només desviaven la mirada.
De sobte, el metro es va aturar entre estacions. Les llums van parpellejar i es van apagar. Un silenci absolut, aclaparador, va caure sobre el vagó i, enmig d’un vagó hostil, només il·luminat per fluorescents de seguretat gèlids, el Josep va mirar al seu voltant. La noia del llibre va aixecar la vista; es van creuar les mirades. Ella li va somriure tímidament i ell li va tornar el somriure, sense saber què dir.
El temps semblava haver-se aturat. El músic ambulant va deixar de cantar, els turistes van tancar els ulls, com si aquell parèntesi els regalés un moment de pau, i la resta de passatgers van quedar palplantats.
Quan el metro va reprendre la marxa, el món va tornar a girar. A la següent parada, la noia es va aixecar i, abans de sortir, va lliscar un paper doblegat sobre la motxilla del Josep. Ell el va obrir amb el cor bategant. Hi havia un número de telèfon i una frase: “Els llibres sempre són millors quan es comenten. Et ve de gust un cafè?”. I per què no?
El metro va continuar el seu camí i el Josep va somriure.
Quan vaig finalitzar la lectura, em va fer la sensació d’haver viscut una petita aventura. Vaig guardar el paper amb cura, com si fos una relíquia, i em vaig adonar que aquell breu relat era un homenatge a tots els escriptors novells d’històries curtes que decideixen compartir el seu conte amb els altres. Alguna cosa dins meu es va despertar, I per què no?