Ana i els calidoscopis
La vida transcorria lentament a Letur, un petit poble de la Serra del Segura. Mariana no tenia res més que el necessari, però era prou perquè es sentis feliç. Aquell plàcid racó era el seu món, i la seva família, tot. La calor atiava amb força aquell dia de Juliol del 36 en què la vida els va canviar per sempre. La guerra esclatava i el seu adorat Luis es veia obligat a ser reclutat per l'exèrcit. Van ser dies molt durs. La petita Ana acabava de fer dos anys i la seva fragilitat, a causa de l'escassetat, hauria estat suficient perquè qualsevol s'enfonsés. Tot i això Mariana era forta com un roure, capaç de mantenir la seva energia i ànim indelebles. Les notícies del seu marit, encara que cada cop arribaven més espaiades, la feian tirar endavant.
A la primavera del 39, en acabar la guerra, els recursos, que amb tant d'esforç havia anat dosificant la noia, s'esgotaven. Tot i que ja feia gairebé un any que havia perdut completament el contacte amb Luis ella seguia somiant amb l'anhelat retrobament. Ana que creixia fràgil i malaltissa acudia amb freqüència a la consulta del metge. Don José que poca cosa podia fer per ella des del poble, li va proposar un canvi d'aires, us aniria bé a prop de mar, li deia. El primer hivern de postguerra havia estat especialment dur per a la petita. Mariana sentia que no podia continuar esperant un retorn que no aribava mai. Aquells dies Sor Eva, que havia tornat de les missions per visitar el seu pare malalt, li va oferir l'empenta que necessitava per viatjar a Barcelona. -Et donaré els credencials perquè la Mare Petra t'ajudi a instal·lar-te a la ciutat.
El dos d'abril del 40, Mariana, amb un farcell penjat a l'espatlla i a l’Ana agafada amb fermesa a la mà lliure, per fi travessa, amb il.lusió, la plaça Catalunya. S'endinsa escales avall, a la recerca de les guixetes del Gran Metropolità. Per menys d'una pesseta adquireix els dos bitllets amb què arribaran a l'estació de Lesseps a l'antiga Vila de Gràcia. És molt d´hora i una cálida llum pinta d'or els carrers molls. Alhora el subsòl es converteix en un espai molt bulliciós. Una infinitat de persones que entrellacen els seus camins. Convergeixen algunes vegades i d'altres s'allunyen tan aviat com es troben. A la petita Ana d'ulls grans i mirada curiosa aquest ritme frenètic li semblava com aquell tub màgic que una vegada li va mostrar el metge del poble. Aquell calidoscopi d'infinites composicions i lluents cristalls aquí semblava jugar combinant nomes ànimes.
Mariana ,que es sentia maltractada per la guerra enfrontava cada nou dia àvida de prosperitat i aprenentatges. Va acudir a treballar de voluntària a l'Hospital de Sant Pau fins a aconseguir els coneixements i la pràctica suficient per exercir d'infermera. Mentrestant l'Anna creixia entre jocs, rialles i corredisses pel claustre de les Clarisses. La vida tornava a fer camí.
Una tarda de maig del 49 van sortir a passejar per les Rambles. En baixar del metro, va voler l'atzar que aquell capritxós calidoscopi tornés a enfrontar la Mariana amb Luis. Ell subjectava del braç una esvelta senyoreta amb el seu bebè. Tots dos van empal·lidir i esquivant-se van contenir l’alè. Aquella va ser la darrera vegada que les seves mirades es creuarien. Ana ni tan sols se'n va adonar.
Al Nadal del 76 un jove va preguntar per l’Ana a la porteria d'un pis al Clot. Per fi l´ha trobada. -Em presento, sóc Luis Navarro, el teu germà. Fa anys que et cerco per pregar-te el perdó que el nostre pare no es va atrevir a demanar…