El doble
El doble
Hi ha dies que és millor no sortir de casa.
L’Arcadi ho sap, però ja no es pot fer enrere. Només faltaria. Així que, en pla autòmat, tanca el laboratori instal·lat a les golfes, s’acomiada de la filla, que no aixeca el cap del mòbil, i tira cap al metro. La dona no hi és, fa el curs de Pilates dels dilluns a la tarda.
Viuen a Fontanella. Fins al metro de Plaça Catalunya són quatre passes; s’hi arribarà caminant. Tampoc el cinturó és massa feixuc, només li tiba una mica al maluc i li fa pessigolles. Mig rient arriba a la boca del metro i baixa les escales. Aquest trajecte respon a un costum d’anys, però aquesta vegada serà la darrera.
A l’andana hi ha poca gent i l’Arcadi es pregunta si no serà un dia festiu. Li ha cridat l'atenció un senyor, amb un abric, com ell. Com que no sap què fer mentre s’espera, l’Arcadi li esguarda els peus. Són els peus d'un tímid —si un s'atura a observar-los—, d'un solitari. Peus com els seus, que provoquen una certa compassió en les dones. Ara l’observa millor, els pantalons de pana, la barba, abundant, descurada, de professor de secundària
Vist un, vist tots, reflexiona l’Arcadi.
Hi ha un moment de reconeixement gremial. És com si s'ensumessin. Els profes d’institut, ell ensenya matemàtiques, són una raça que ha après a odiar el món a través dels adolescents, monstres disruptius, sense sensibilitat.
L’Arcadi pensa en la seva família. Si l’Altre i ell són un i el mateix, un mirall perfecte, el seu doble deu tenir també una dona i una filla, esperant-lo a casa. Com explicarà les setmanes que passa tancat a les golfes, preparant el giny detonador que ho enviarà tot a fer punyetes?
Ja es veuen les llums del metro, sortint del túnel.
L’Altre s’ha col·locat al seu costat i aviat albiren, de lluny, les figures fantasmagòriques que poblen el primer vagó. Ha arribat el moment. Finalment, l'acte sublim.
No hi haurà supervivents.
El metro, anunciat per la megafonia, fa una entrada ben lluïda. S’atura a l’andana i les portes s’obren de bat a bat. L’Arcadi i el seu doble entren al vagó, l’un al costat de l’altre, cadascú absort en les seves cabòries, junts però distanciats per universos paral·lels. Se senten els senyals acústics familiars i es tanquen les portes.
No hi ha marxa enrere, ho sap. Ha de fer el cor fort.
Ja dins del vagó, l’Arcadi ha activat el commutador vermell que duu en una mà, i s’ha encès una llumeta. Estava tan immers en el correcte funcionament del mecanisme que no ha parat esment en les poques persones congregades en el vagó. Caram amb l’ecologisme (es queixa) és que ara tothom va en bicicleta, o què? Durant aquelles reflexions les figures s’han anat consolidant; tal volta no per palesar la realitat banal del dia a dia: les mares solteres amb nens, els jubilats que pugen al metro sense cap pla concret o l’aplec de turistes fatxendes, sinó una de nova que no s’esperava: aquella vintena de paios com ell vestint un abric que no dissimula el cinturó explosiu.
Hi ha de tot. Hi reconeix un tutti-frutti de professors de literatura, de llatí, de català i d’altres llengües mortes, filòsofs hegelians i també algun historiador passat de moda; tots igualment emprenyats amb el món. L’Arcadi es pregunta on s’ha ficat la gent normal —les víctimes potencials, s'entén—, si no serà, efectivament, un dia festiu, i què caram fan els seus col·legues amb el mateix commutador a la mà; però de totes maneres ja és massa tard, sospira, i avorrit una mica de tot, pitja el botó vermell.