Siderodromofòbia
Algú sap què és la siderodromofòbia? La por a viatjar en tren. Doncs avui em toca agafar el metro per primera vegada. La persona que m’acompanya no ho sap, però cada vegada que fem un volt i veig l’entrada de la parada de metro en passar, m’agafen calfreds. Per mi és millor anar pel carrer que viatjar pel suburbà. Prefereixo caminar per l’aire lliure enlloc d’anar per aquells túnels angoixants, encara que això suposi cansar-nos i acabar amb la llengua fora. No sé com fer-li entendre.
Cada vegada que avancem un pas i ens apropem a l’entrada del metro, aquesta es fa més fosca i més gran dins de la meva ment, com si fos la boca d’una balena que ens xuclés a nosaltres i a tot el que ens envolta cap al seu interior. Ella deu pensar que no és per tant perquè camina decidida i jo, al seu costat, intento recollir esquitxos de la seva fermesa que m’ajudin a superar aquest moment. Baixem les escales i com que veig que al final se sortirà amb la seva, per molt que jo insisteixi, m'hi resigno i espero que aquesta estona sota terra passi com més aviat millor.
No sé si és la falta d’aire, el murmuri dels passatgers o el soroll de l’arribada del tren, però qualsevol element que altera algun dels meus sentits m’inquieta. Crec que m’envaeixen diverses fòbies alhora. El meu cervell és incapaç de detectar-les i gestionar-les i el meu cor batega a mil per hora. Les persones que viatgen en metro estan tan tranquil·les. Com pot ser que jo tingui tant neguit? Deuen estar fetes d’una altra pasta.
Entrem al vagó i uns segons després la senyal acústica em sorprèn i engega les meves emocions com si es tractés d’una melodia musical agradable. Quan miro al nostre voltant, amb ulls previnguts, m'adono que molta gent em mira. Em sento observat però les expressions de les seves cares són d’amabilitat. Deuen notar el meu nerviosisme i per això em miren de manera condescendent. Això em tranquil·litza. Com més ens allunyem d’una parada per apropar-nos a la següent, el vaivé del vagó s’incrementa i augmenta la meva relaxació.
Entre parada i parada tanco els ulls i els meus sentits absorbeixen la presencia de la gent, les seves relacions, les seves emocions i m’omplo de sensacions a flor de pell que m’ajuden a gaudir del moment. De cop i volta les paraules d’una veu profunda anunciant la pròxima estació m’aporta seguretat i tot el que m’envolta, que es va repetint, una parada i una altra, augmenta la meva confiança. Els colors vius de les diferents estacions incrementen la sensació de gaudir d’un viatge cada vegada més fascinant i diverses parades després, la persona que va amb mi em fa un senyal per baixar.
Aquell malson que havia començat minuts abans s’havia convertit en un viatge enriquidor, les meves pulsacions havien recuperat estabilitat i la sensació de descans envaïa el meu cos. A mig camí de la sortida, pujant per les escales, començo a notar aire fresc a la cara i a veure la llum del sol. Més sensacions afegides a la culminació d’aquest viatge.
Pensava que la persona que m’acompanyava no s’adonava de tot el que em passava, però crec que en tot moment ha estat pendent de mi, perquè quan hem sortit al carrer m’ha abraçat a mode de felicitació, com si hagués superat un gran repte. No sé si ha tingut les mateixes sensacions que jo. Al capdavall soc un gos i ella la persona que m’acompanya, però la seva abraçada final em confirma que repetirem viatge i tornarem a gaudir del metro.