Entre vagons i aventures
Aquell viatge va canviar la meva vida.
Recordo com si fos ahir aquell dissabte de juny de 2014. El dia va començar assolellat, com ja era costum en els últims anys a principis d'estiu a la ciutat Barcelona.
Amb poc més de 16 anys, emprenia un dels meus viatges més autèntics. Per a mi, com a adolescent dels afores de la ciutat, era tot una aventura enfrontar-me a un trajecte que travessava ciutats per conèixer part d’una nova família.
Ancorada enmig de Sagrera, em trobava explorant totes les direccions per albirar qualsevol rastre de taques taronges.
Era la meva primera vegada viatjant amb l'L9N des de la seva inauguració el 2009.
Recordo com el recorregut se’m va fer extremadament extens. Vaig avançar per un sense fi d’escales. M’enfilava al fons de la terra, ja no tenia cobertura i les meves petjades cada cop quedaven més lluny. I al final , després de 2 minuts de descens, vaig arribar.
Perduda, sense saber on em trobava, recordo com vaig quedar escorada a terra dubtant de si estava en el sentit correcte. Només advertia una direcció, però, en canvi, la pantalla anunciava dues línies. Dubitativa davant d’aquelles portes de seguretat de vidre, al meu cap només ressonaven dues paraules:
- Can Zam, Can Zam, Can Zam – no era difícil de recordar.
Vaig llegir de nou la pantalla i al marcador, quedaven 5 minuts per l'arribada del metro.
Com era de costum en els meus trajectes en transport públic, i sense cobertura per poder fer altra cosa, vaig treure el meu llibre electrònic per fer més amena l'espera.
Un cop dintre d’aquella nau tan lluminosa, em vaig quedar hipnotitzada amb aquella tecnologia.
- Un metro automàtic sense conductor! Quin gaudi poder veure en primera persona el recorregut – vaig pensar com una nena petita.
Per un segon, vaig sentir la il·lusió de mirar pel vidre i, vaig abraçar la meva nena interior, oblidant el motiu del meu viatge. Van ser 6 parades per un viatge de 12 minuts, però la sensació, va ser molt més curta. Quan menys m’ho esperava, el so avisant de la següent parada, em va treure del meu ensomni i, el meu cos es va posar en alerta en recordar l’origen d’aquella nova aventura.
Vaig baixar feta un nus de nervis. Ara havia de pujar de l’abisme que havia descendit feia una estona. Al fons, vaig visualitzar un ascensor que enfilaa fins a l’infinit, per la meva sort, aquell muntacàrregues per a persones, estava a la meva disposició com si m’estigués esperant per donar-me la benvinguda. Vaig muntar i, abraçada a l’extrem més llunyà a les vistes del precipici, va començar a pujar.
Un cop a les portes de sortida al carrer, la llum em va encegar.
El soroll del carrer cada cop era més llunyà i els ulls em costaven d’obrir. Per un moment, vaig perdre el sentit de l’orientació i la noció del temps, no sabia si el meu subconscient m’estava fent passar un mal moment.
Aquella llum, va ser tan real i brillant, que em va despertar del meu somni.