Trajecte Perfecte
Cada matí era com un ritual programat. Obria TrajectePerfecte al meu mòbil i deixava que ho decidís tot per mi: el vagó perfecte, el seient ideal i la música adequada segons el meu estat d’ànim. Tot estava sincronitzat, sense marge per a sorpreses ni espais en blanc. Només havia de seguir les seves indicacions, confiar que ella ho sabia fer millor que jo i que la seva planificació era tot el que necessitava.
No obstant, aquell matí alguna cosa va desafinar. Per un instant, la vibració del metro va ser més suau, com si el temps hagués decidit frenar-se un instant. El vagó va semblar oblidar la seva dansa, com si un rellotge dubtés abans de fer tic-tac. Vaig aixecar els ulls de la meva pantalla per buscar allò que havia trencat l’apatia del moment.
No esperava veure aquella dona. Estava profundament immersa en la lectura d’un llibre, tan absorta que ni semblava formar part d'aquest ritme frenètic. El seu rostre, serè, estava lluny de la velocitat que ens envoltava. Era com si el metro s’hagués aturat per a ella, intentant escapar d’aquest sistema tan previsible i impersonal.
De sobte, el meu mòbil va vibrar. "Pròxima parada: Urgell. Música recomanada: Clàssica Suau". Ho sabia abans que aparegués la notificació. Les melodies que sempre em suggeria encaixaven de manera tan precisa amb el moment que gairebé les podia sentir abans d’escoltar-les. En aquell instant, em vaig adonar que havia arribat a un punt on sabia el que esperava. Cada vibració, notificació i melodia recomanada era previsible; fins i tot jo mateixa em sentia com una peça més dins d’aquesta ruta predissenyada.
De manera gairebé instintiva, la meva mirada es va dirigir cap a la dona. Necessitava tornar a veure que existia una alternativa més autèntica, més imperfects. Tot i intentar-ho, el seient ja estava buit. Només quedava el llibre, tancat sobre el lloc que havia ocupat. Mentre que la meva part racional m'intentava convèncer que, al cap i a la fi, només era un llibre, la meva intuïció, en un murmuri gairebé imperceptible, m'advertia que no era casualitat.
De nou, el telèfon va vibrar amb el mateix missatge de sempre: "Has arribat al teu destí", aquest cop interrompent la meva mirada fixada al llibre. Les portes es van obrir i la multitud va entrar tranquil·lament. s
Vaig mirar al meu voltant, ple de persones immerses en el mateix ritme automàtic i familiar de sempre. En caminar cap a la porta, la meva mà es va allargar per agafar el llibre, com si el metro ho hagués decidit per mi. En obrir-lo, vaig veure que estava en blanc.
Malgrat això, vaig continuar passant les pàgines, deixant-me endur per la curiositat. Fins que, en una pàgina qualsevol, va aparèixer una frase amb una lletra tan petita que, si no hagués estat prou atenta, hauria passat de llarg, com tantes altres coses:
"Els camins traçats no sempre porten on vols arribar".
Aquelles paraules em van colpejar com una revelació silenciosa. Vaig alçar la vista, sentint com el buit entre el llibre i la meva pròpia vida es feia cada cop més evident.
Les portes es van tancar. Vaig observar la gent del vagó, absorta en les seves pantalles i seguint les seves trajectòries marcades, sense qüestionar-les. Em vaig preguntar quant de temps havia estat com ells.
El metro va reprendre el seu trajecte, de nou amb un ritme atemporal, com si volgués acompanyar-me a viure el temps d'una altra manera. En aquell moment, vaig comprendre que el camí que seguia no era el que tocava.