El trajecte dels anys
Quan era petita, el meu pare m’explicava com el seu pare, l’avi, li parlava de l’època en què Barcelona no tenia metro. Era una cosa que a mi em semblava impossible, no entrava al meu cap; jo l’havia agafat des de sempre, era part del meu dia a dia, com l’aire que respires sense adonar-te’n. Però el pare, amb aquell to de veu que fa servir per explicar històries de quan ell era petit, m’explicava com no sempre havia estat així.
L’avi li havia explicat com, abans del 1924, la gent es movia amb tramvies lents o caminant llargues distàncies, i que el dia que el primer metro va circular sota la ciutat va ser tota una revolució: la gent baixava a l’estació només per veure com aquelles màquines enormes apareixien des del túnel. “Era com veure el futur”, li deia l’avi al pare, i el pare m’ho repetia a mi.
Recordo la primera vegada que vaig entendre realment la importància d’aquest transport. Tenia vuit anys quan el pare em va portar a veure una exposició sobre la història del metro. Encara tinc gravades a la memòria aquelles fotografies en blanc i negre de l’antiga estació de Lesseps, d’aquells primers metros de fusta amb seients de cuir, i imatges dels obrers picant túnels amb eines manuals. “Abans era una aventura”, deia el pare; “ara és una rutina”. I tenia raó: el metro, que per a mi només és una manera més de moure’m per la ciutat, en el seu moment va ser un canvi revolucionari per als barcelonins de l’època.
A partir d’aquell moment, amb els anys i la meva curiositat per la història de la ciutat, vaig anar entenent com tot això va anar evolucionant amb el temps. L’avi parlava de quan només hi havia la línia de la Gran Via, i de com durant la guerra els túnels es van convertir en refugis, mentre que el pare, parlava de quan encara hi havia revisors, aquells homes amb uniforme que picaven els bitllets un a un. Jo, en canvi, vaig créixer en una època en què la veu mecànica anunciava cada parada, on les pantalles digitals indicaven els temps d’espera, i on els músics ambulats transformaven els passadissos en petits escenaris improvisats.
El metro no només és un transport, sinó també un escenari de la vida barcelonina. Qui no ha viscut algun moment especial entre vagons? Jo mateixa recordo nits de festa tornant amb els primers metros del dia, envoltada de rostres adormits, i matins d’exàmens on el trajecte era un últim intent desesperat de memoritzar apunts.
Ara, mentre viatjo en un vagó ple de desconeguts amb auriculars i mòbils, penso com el metro ha canviat amb els anys, però també en com continua sent el mateix: una xarxa de camins que uneix vides, històries i records. Potser és per això que, quan la porta es tanca amb el seu xiulet característic, encara sento el mateix formigueig de quan era petita i el pare m’explicava totes aquestes històries. Potser perquè, d’alguna manera, el metro no només transporta persones, sinó també la memòria viva de Barcelona.
Amb cada nou túnel excavat, amb cada estació reformada, la ciutat s'ha adaptat i ha crescut, i jo també: ara ja no queden aquells antics vagons de fusta, però el batec del metro continua present. I encara que els temps hagin canviat i la tecnologia hagi transformat la manera com ens desplacem, sé que, entre els passatges d’avui, hi ha algun nen meravellat mirant per les portes del metro amb els ulls ben oberts, escoltant les històries d’un passat que, com les vies, es prolonguen sota terra.