L’últim viatge
El Pau tenia vuitanta-vuit anys i feia temps que no baixava al metro. Abans havia estat la seva segona casa, un escenari de vida en moviment. Avui, però, hi havia tornat per una raó molt especial: el seu últim viatge.
Amb passos lents, va baixar a l’andana de la línia 1 a Catalunya. El soroll metàl·lic de les vies li va fer recordar els dies en què corria per no perdre el tren, quan encara portava vestit i corbata per anar a la feina. Es va asseure en un banc i va tancar els ulls un moment.
De sobte, va notar una presència al seu costat. Una nena, de no més de deu anys, el mirava encuriosida.
—Hola, també esperes el tren? —li va preguntar amb un somriure.
El Pau va assentir.
—Sí, però jo n’he esperat molts més que tu.
—Jo en porto molts també! Cada matí agafo el metro per anar a l’escola.
Els dos van riure.
—Llavors, tu també ets una jove experta en metros oi?
El tren va arribar i tots dos hi van pujar. Es van asseure un davant de l’altre. La nena no parava de fer-li preguntes sobre com era el metro abans, i ell, encantat, li explicava històries d’un passat llunyà: els primers vagons de fusta, els bitllets de cartró, els revisors amb gorra…
En arribar a la seva parada, el Pau es va aixecar lentament.
—Aquest és el meu destí. Cuida el metro per mi, d’acord?
La nena va assentir, seriosa, com si entengués el significat de les seves paraules.
Mentre les portes es tancaven darrere seu, el Pau va mirar enrere. Per primera vegada en molt temps, va sentir que formava part d’aquella ciutat en moviment.
El metro, com la vida, mai s’aturava.