Un metro, cent anys, mil vides.
Fa cent anys, el metro de Barcelona feia olor de fusta i ferro. Els vagons, amb els seus seients de cuir desgastats, grinyolaven mentre avançaven per uns túnels acabats d’estrenar. La llum groguenca dels fanals il·luminava els passatgers, que pujaven amb barrets i abrics gruixuts, el diari sota el braç i una mirada curiosa. Hi havia revisors impecables, vestits amb uniforme, que picaven bitllets amb una petita màquina metàl·lica. Els viatges eren més lents, més sorollosos, però també més silenciosos: la gent parlava en veu baixa, llegia el diari o simplement mirava per la finestra, tot i que fora només hi havia foscor.
Ara, el metro fa olor de plàstic i metall polit. Els seients ja no són de cuir, sinó de materials resistents que han vist passar milers de persones cada dia. No hi ha revisors, només validadores de bitllets que fan un “bip” impersonal. Ningú no porta el diari sota el braç, però tothom té una pantalla entre les mans. Els passatgers ja no parlen gaire entre ells, només es comuniquen a través de missatges enviats a algun lloc llunyà. Els trajectes són més ràpids, menys sorollosos, però paradoxalment plens de més soroll: la música filtrada dels auriculars, les notificacions dels mòbils, les converses telefòniques…
Els primers metros recorrien una ciutat que tot just s’expandia, amb només algunes línies que feien més fàcil travessar les grans avingudes sense haver d’enfrontar-se al trànsit de carros i tramvies. Els passatgers anaven a la feina, a visitar familiars o simplement a passejar per la Rambla.
Ara, el metro connecta Barcelona de punta a punta, una xarxa de túnels que travessen la ciutat i arriben a llocs que, fa cent anys, ningú no hauria imaginat. Hi ha línies automàtiques, pantalles que indiquen quant temps falta pel pròxim metro i indicadors en diverses llengües. La gent viatja per feina, per estudiar, per sortir de festa… Ningú se sorprèn en entrar en un vagó. Viatjar en metro ja no és una novetat, sinó una rutina.
Però hi ha coses que no han canviat. Encara hi ha gent que s’adorm recolzant el cap contra el vidre. Encara hi ha aquells passatgers que es miren tímids. Encara hi ha músics als passadissos, omplint l’aire subterrani de melodies improvisades. Encara hi ha qui, en un dia de pluja, sent alleujament en baixar les escales i veure com les vies continuen impertorbables, sense importar el que passi a la superfície.
El metro d’abans i el d’ara són diferents, però la seva essència segueix sent la mateixa: és un lloc de trànsit, de trobades efímeres, de vides que es creuen en un espai compartit per uns minuts abans de desaparèixer en direccions oposades, etc.
I potser és per això que, malgrat tots els canvis, encara hi ha una certa màgia en aquest lloc. Encara hi ha un infant que mira fascinat per la finestra, encara hi ha un avi que recorda els vagons de fusta, i encara hi ha algú que somriu en escoltar el xiulet de tancament de portes, sabent que aquest mateix so ha acompanyat generacions i seguirà sonant mentre Barcelona continuï movent-se.