PROPERA ESTACIÓ: LORD BYRON
Quan la meva filla gran se’n va anar a viure a l’estranger em vaig afanyar a escriure al Google: “despatx d’estil anglès”. La seva habitació havia quedat alliberada i, a partir d’ara, podria desar els meus llibres en un estudi de veritat, com els dels escriptors que es feien retratar davant d’intimidatòries llibreries. Així que em vaig construir un despatx que semblava concebut per a Lord Byron. No hi faltaven ni les parets de fusta fosca ni tampoc les làmpades verdes de biblioteca victoriana. La factura de la reforma em va xuclar els estalvis. Però l’esforç econòmic no em va insuflar prou determinació per impedir que les meves altres filles entressin al despatx.
Feia temps que em volia convertir en una mena d’aristòcrata il·lustrat, un Montaigne contemporani que aspirava a viure reclòs a la seva torre d’ivori amb l’única companyia dels seus llibres. La realitat, però, és que seguia sent un pare de classe mitjana afeblit per un caràcter força permissiu. Així que, els vespres, en lloc de donar un autoritari cop de puny a la taula Preston del despatx, em dedicava a endreçar l’escampall de papers amb què les nenes (que ja fregaven la vintena) m’obsequiaven amb persistent regularitat. Esgotat pel desordre perpetu, observava com la pila dels llibres sense llegir creixia al mateix ritme que la meva decepció.
Per reblar el clau, en aquella època em van robar el cotxe. I escurat com estava per la broma del despatx vaig començar a desplaçar-me en metro. Ben aviat vaig descobrir que, envoltat de desconeguts, llegia amb més concentració que no pas al despatx. M’afavoria l’absència de paisatge a les finestres enfosquides i també que l’udol del comboi ensordís les converses dels passatgers. Sovint, quan aixecava el cap del llibre m’adonava, astorat, que la meva parada havia quedat enrera. No em recriminava la badada amb severitat. Constatava, al contrari, que estava recuperant les sensacions lectores que em pensava que havia perdut per sempre.
Van passar les setmanes i els mesos. Ara, el despatx estava presidit per una post de planxar. I els caps de setmana, malgrat que no havia d’anar a treballar, m’inventava tota mena d’excuses per seguir agafant el metro i portar una doble vida subterrània. De manera que els dissabtes, havent dinat, m’encaminava a l’estació d’Encants i, des d’allí, em desplaçava amunt i avall per la Línia 2, des de Badalona fins al Paral·lel. Quan el metro arribava al final del trajecte, canviava d’andana i tornava a començar de nou, submergit en qualsevol dels llibres que ara em cruspia amb avidesa.
Una d’aquelles tardes, un individu se’m va asseure al davant i també es va posar a llegir. Les estacions es van anar succeint i, al final de la línia, davant la meva estupefacció, l’home va canviar d’andana, va pujar al metro que venia en sentit contrari i va obrir el llibre de nou. Silenciosos i simètrics, cadascú amb el seu volum obert, ens vam passar la tarda recorrent la Línia 2.
No em va sorprendre gens que, el dissabte següent, el viatger-lector i jo ens trobéssim de nou al metro. I tampoc em va sobtar que, a cada estació, el comboi s’anés omplint de nous lectors. Al vespre, el metro ja era ple de gom a gom. Però això no semblava calmar la voracitat llegidora dels passatgers que, dempeus, feien equilibris per girar les pàgines sense deixar de subjectar-se a la barra. El silenci es va trencar a l’estació de Clot. Allí, un pidolaire va recitar alguns versos de “Don Joan”, de Lord Byron, abans de passar el platet.