Els secrets del conductor
Quan em pregunten què faig, sempre responc el mateix: porto Barcelona d’un costat a l’altre. No soc conductor d’autobús, ni taxista. Soc conductor de metro. Passo hores sota terra, recorrent túnels foscos i fent parades mecàniques, però el que realment transporto no són només vagons plens de gent; transporto històries.
A les sis del matí, el metro s’omple de persones mig adormides, amb cafès a la mà i mirades perdudes. Treballadors amb uniforme, estudiants amb motxilles mig obertes, i gent que es recolza contra els vidres, lluitant contra la son. M'agrada mirar pel retrovisor i veure la ciutat despertant. M’imagino com serà el dia de cadascun d’ells. Qui arriba tard? Qui té una entrevista important? Qui es prepara per a una jornada eterna? Tots viatgen en silenci, però els pensaments criden fort.
Arriba el migdia i tot canvia. Els vagons es converteixen en un escenari de converses. Dos turistes amb un mapa desplegat discuteixen si han de baixar a Passeig de Gràcia o a Diagonal. Un nen pregunta a la seva mare si algun dia conduirà un metro com el meu. A la cantonada, dues amigues parlen sobre algú que van conèixer en una festa. De tant en tant, escolto fragments de vides que mai acaben de completar-se:
- Vaig dir-li que l’estimava, però no sé si va ser un error…
- Vaig començar a treballar allà fa tres mesos, però crec que no és el meu lloc…
- He pres una decisió: marxo de la ciutat.
Les portes es tanquen i les paraules queden suspeses, tallades, com una història interrompuda que mai tindrà final.
Ja estem a hora punta. Ara, el metro és un caos. Aquí no importa qui viatja al teu costat, només importa arribar. Els mòbils ho dominen tot: gent mirant pantalles, escrivint missatges ràpids, escoltant música que s’escapa a través d’uns auriculars gastats... Aquí, sota terra, sembla que la ciutat sencera es mou com un sol organisme. Però jo, des de la meva cabina, veig les individualitats. L’home gran que somriu a una criatura en un cotxet, la noia que s’eixuga una llàgrima en silenci, l’adolescent que dibuixa en una llibreta plena de gargots. I m’adono que, malgrat la multitud, el metro és un lloc solitari per a molts.
Finalment, a última hora, això es converteix en un escenari de comiats. Hi ha abraçades ràpides a l’andana, petons d’última hora abans que es tanquin les portes. Una vegada, a la línia blava, vaig veure una parella acomiadant-se. Ell pujava al metro, ella es quedava fora. Just quan les portes estaven a punt de tancar-se, ell va col·locar la mà contra el vidre i ella la va imitar des de l’altra banda. El metro va arrencar i ella es va quedar allà, sola. Aquell gest, tan senzill, em va quedar gravat. No sé si es van tornar a veure, només sé que el metro, aquell dia, va ser testimoni d’una història que només ells dos entenien.
Tothom veu el metro com un lloc de pas. Ningú s’hi queda. Però jo, jo sí. Soc aquí cada dia, sentint aquestes veus, imaginant els seus finals. A vegades, quan apago els llums i tot queda en silenci, penso en totes les històries que han passat pels meus vagons. I, tot i que jo no en formo part, d’alguna manera, en soc el guardià invisible.
Demà, quan torni a començar un nou torn, el metro s’omplirà de veus una altra vegada. I jo, com sempre, les escoltaré.