Les vies del temps
Era 30 de desembre i jo encara esperava el metro de les onze de Plaça Catalunya. Desitjava poder arribar a casa dels meus pares abans que sonessin les campanades de cap d'any.
Per descomptat, en un dia com aquest, el metro no estaria especialment buit, així que no vaig tenir més remei que quedar-me dempeus i aferrar-me, amb totes les forces, a la barana per no caure durant l'arrencada del metro. Un cop a dins, l'ambient estava replet de petites i curioses converses, que es barrejaven entre si. Entre elles, vaig escoltar una història que destacava sobre les altres. Dos joves debatien sobre una llegenda urbana relacionada amb aquell mateix metro.
Segons comentava el noi amb entusiasme, cada any es descobrien més testimoniatges sobre persones que, en viatjar en el metropolità i durant aquell dia, eren transportades a altres èpoques. L'últim d'ells, va explicar que la seva última parada, en comptes de ser en Collblanc va ser en una estació d'Alemanya d'un segle enrere, on va veure com Einstein aconseguia desenvolupar la teoria de la relativitat en directe. Uns altres, en canvi, afirmaven haver estat en la Atlàntida i narraven les seves converses amb humans verds i amb brànquies que suraven entre les cases que envoltaven una fossa gegantesca.
La noia que l'acompanyava feia rodar els seus ulls i encreuava els seus braços, expressant clarament la seva incredulitat davant les anècdotes, però el jove li proporcionava proves que donaven credibilitat als seus relats.
En la meva ment, per un instant, va dibuixar-se la imatge del foc olímpic de Grècia en fantasiejar amb la possibilitat que fos verídic el que narrava. En particular vaig pensar en Atenes, quan vaig recordar una lliçó sobre Pitàgores durant una classe de filosofia. Seria espectacular poder tornar a veure tots aquells temples, que majoritàriament estan enderrocats avui dia, en la seva màxima esplendor. I no sols això, sinó visitar l'Acadèmia de Plató i debatre al costat d'altres filòsofs de l'època sobre ciència o injustícies socials. No obstant això, jo no sabia parlar en grec, així que tampoc serviria de molt que jo hi anés.
En aquell moment, el meu cor va fer un tomb quan, de sobte, el metro va accelerar bruscament. Les llums de l'exterior van passar d'un to pàl·lid a vermell en uns instants, cobrint a tots els passatgers en la seva intensa resplendor. Semblava que tots al meu voltant s’haguessin quedat paralitzats, excepte jo. A mesura que travessàvem el túnel, un brunzit agut es propagava pels voltants.
“Filla, que ja comencen! De pressa, agafa’l” va dir la meva mare, mentre em donava amb nerviosisme un got amb dotze grans de raïm, “Et trobes bé?”.
Jo estava una mica adormida, no entenia en quin moment havia arribat a casa.
El ressò de les campanes rebotava al meu cap sense descans. No em donava temps a seguir el seu ritme en menjar, fins que vaig arribar al cinquè gran. Va sonar l'última campanada i amb el suc del raïm encara regalimant en la meva boca, vaig felicitar l'any nou als meus pares entre petons i abraçades. Em vaig acostar a la taula per a buscar el meu mòbil immediatament. Els missatges començaven a aparèixer en la safata d'entrada en cascada. En encendre-ho, la galeria estava oberta i vaig trobar un vídeo recent. El vaig reproduir i el que vaig veure semblava irreal. Una completa fantasia.
La meva mare va aparèixer per darrere, i en sentir l'àudio de fons, em va preguntar, visiblement sorpresa: “Des de quan parles grec?”.