Zazie al centenari del metro de Barcelona
Qui tingui algunes (belles) lletres haurà sentit a parlar de Zazie. Raymond Queneau li va fer protagonitzar el seu llibre més popular, Zazie al metro. En ell, Zazie apareix com una preadolescent de províncies espavilada i descarada fins a la hilaritat, que viatja per primer cop a París amb un desig obsessiu: conèixer el metro. Per desconsol de Zazie, els treballadors del metro, justament aquells dies, fan vaga. La intriga (poc intrigant pels devoradors de best sellers) de si Zazie aconseguirà veure el metro es manté fins al final de la novel·la. Entremig, la nena interactua amb un munt de personatges estrambòtics i s’involucra en les aventures més insospitades. Quan torni a casa i la mare li demani pels seus dies a la capital, Zazie farà un resum inapel·lable: «He envellit».
Així és: Zazie es va fer gran, i malgrat Queneau no es va interessar més pel seu enfant terrible, altres curiosos li van seguir la pista. Jo soc un d’ells.
Zazie va tornar moltes vegades a París, i la passió pel metro, com totes les passions, va extingir-se un cop va trobar aliment real. En canvi, d’aquella preadolescència relatada per Queneau, Zazie sempre en va conservar la versió juganera de l’enfant terrible. La novel·la de Queneau la va fer popular, però l’autèntica fama va arribar-li amb l’adaptació fílmica. Per què la pròpia Zazie no va fer de Zazie? Romandrà com una de les grans incògnites de la història del cine. El cas és que la vida de Zazie va quedar perpètuament lligada al metro, però ella sempre va saber treure’n punta i profit.
Hi havia d’haver algun cinèfil o lletraferit dins el comitè del centenari del metro de Barcelona, perquè Zazie va rebre una trucada en què li proposaven d’assistir a un dels actes de la celebració. Tenia setanta-vuit anys. Va dir que sí immediatament. La idea era aplegar algunes celebritats vinculades, per una o altra raó, al metro: parlaments breus, fotografia i arròs a la Barceloneta.
Fins a la fotografia, les coses van seguir el camí previst. Però quan va tocar marxar cap a la Barceloneta, la indignació de Zazie quasi rebenta els cristalls de l’edifici: què eren tots aquells cotxes de vidres tintats? Serien tan poca-soltes de cantar durant una hora les meravelles del metro per després desplaçar-se en cotxes privadíssims i contaminants? Si no agafaven el metro, ella no es movia. Van intentar convèncer-la de set formes diferents, però va ser inútil. Somrient Zazie, malhumorats els altres, van dirigir-se al metro més proper.
Ja havien tots pujat al vagó quan Zazie, abans que es tanquessin les portes, va fer un pas enrere i va llençar au revoirs a unes cares que s’omplien d’incredulitat a mesura que el tren s’allunyava. Seguidament, com si ho tingués tot preparat, va caminar fins a l’oficina de l’estació per explicar, amb un castellà perfecte, que havia vist a un grup d’infants pujant al metro sols, i que estava preocupadíssima. Tan bon punt la treballadora va sortir disparada, Zazie va entrar a l’oficina, va despenjar un intèrfon i va dir: «José, Juan, María y Marta: sois los galardonados. Pasad por la oficina de la estación». A una noia que acabava d’entrar i que no havia sentit l’anunci li va donar un parell d’anells i li va demanar, si us plau, que s’esperés allà, que de seguida vindrien uns promesos a recollir les joies perdudes. Llavors Zazie va sortir de l’estació, va parar un taxi i va indicar la direcció on havia quedat amb el Marc. «Tant de bo», pensava durant el trajecte, «besi com fa trenta anys».