Tranquil·litat
Baixo el darrer esglaó i com l'Alícia entrant al cau del conill, per fi deixo enrere el tràfec del carrer.
La gent sol tenir por d'agafar el metro de nit, espantats per les històries de vàndals i delinqüents que aprofiten la intimitat del soterrani per donar curs als seus deliris. Però per mi és el millor moment per agafar-lo, especialment una nit com la d'avui.
Faig un darrer salt, per cobrir aquesta vegada un esglaó més gran i m'assec sobre la pedra, recobert per una manta de foscor.
Amb el cap fet un guirigall del bullici metropolità, aquest és l'únic espai on realment puc trobar el silenci. De petit, fantasiejava amb ocupar el lloc del maquinista: en silenci, amb la quietud dels túnels on ara em trobo davant seu, el petit univers de la cabina davantera només el pertanyia a ell. Un espai únic, seu, sense cap altre so ni moviment que no fossin els seus propis.
I en aquest darrer instant abans de trobar la tranquil·litat més profunda que mai havia sentit, l'últim que veig és la cara del maquinista que tant havia envejat.