Carles-Goldi
Derrotat pel cansament d’un altre dia de rutina, em disposo a tancar els ulls per imaginar-me en un indret més agradable que la llauna de sardines en la qual em trobaré atrapat els 15 minuts vinents. No obstant això, just abans de tancar les parpelles, un detall inèdit en els meus incomptables trajectes en la línia 3 capta la meva atenció: Agafat a la barra del meu costat es troba un caragol, que s’enganxa al ferro amb una de les seves banyes. L’observo curiós, meravellat per la presència del meu nou company de viatge en un indret tan familiar per a mi, però tan hostil per a ell. Com ha arribat fins aquí? I per què s’agafa amb la banya? — Penso perplex — He vist caragols escalant arbres molt més empinats sense fer-les servir… — Però la meva sorpresa encara és més gran quan veig que m’apunta amb la banya que encara té lliure i, com si m’hagués llegit les idees, em respon: — Amb els sotracs que fan els maquinistes d’avui en dia un no pot anar tranquil sense agafar-se.
Faig un sobresalt que provoca que amagui les banyes per un moment abans de tornar-me a mirar. Comprovo a esquerra i dreta, però semblo ser l’únic que ha sentit la seva veu. El torno a mirar i continua — Em dic Carles-Goldi, abreviat Car-Gol — puntualitza a l’hora que m’allarga una banya com si em volgués encaixar la mà. Li torno la salutació tocant-lo amb la punta del dit, cosa que fa que s'arronsi — És un acte reflex, no ho puc evitar — M’arrenca una rialla. El miro encuriosit i continua — Marxem fora de Barcelona — És aleshores quan m’adono que porta una petita bavosa arrambada a la seva closca — És una veritable llàstima que hàgim de marxar de casa nostra. Des que tinc consciència que he viscut a la ciutat comtal, i encara que mai ha estat una vida fàcil, sempre podia trobar camí aixoplugant-me d’arbre en arbre. Però cada vegada el nombre d’arbres és menor i la distància entre ells es fa més gran; i ja no en parlem des que ha nascut la que l’acompanya — Torça una banya apuntant la bavosa — Vam tenir sort que va néixer en un plataner força sa, i vam poder viure-hi un temps, però la setmana passada el van arrencar i no ens n'ha quedat una altra que marxar. És clar que per algú com jo trigaria una eternitat a sortir de la ciutat pel meu propi peu, si se’m permet l’expressió, per això agafem el metro — i afegeix — i si se’m permet la petició, faria res de fer-nos el transbord a la línia 5 quan arribem a l’estació de Sants? Aquell passadís ens costaria gairebé dos dies de viatge i s’ha d’anar molt amb compte amb els peus —Encara en xoc pel to surrealista de la situació, accedeixo, ja que no em suposa cap desviament de la meva ruta i ajudar a un caragol i una bavosa no em podria fer cap mal.
Els porto pel passadís fent una cavitat amb les mans fins que finalment arribem a l’andana de la línia 5. —Ja ens pot deixar aquí amic meu. No li puc estar més agraït per l’enorme ajuda que ens ha donat — diu al mateix temps que passa una banya per davant el seu cap, gest que interpreto com una reverència i li'n faig una de retornada — És irònic que l'expansió de la ciutat ens hagi obligat a marxar, però ha sigut gràcies una cosa tan cosmopolita com el metro que hem pogut fer-ho i continuar buscant camí en altres indrets. T'estem eternament agraïts per ajudar-nos a trobar una casa millor, és clar que la casa sempre és allà on anem, i més per algú com jo que la porto a sobre, si se’m permet l’expressió.