La Clara i els passatgers
La Clara mai s’ha considerat una persona pràctica. No busca l’eficiència ni la rapidesa. Per exemple, sap perfectament que la forma òptima d’anar des de casa seva a l’oficina compta amb dos transbords de metro. Malgrat saber-ho, desestima aquest camí i passeja cada matí fins a la parada de Fontana per tal de fer el recorregut tot d’una.
En agafar cada dia el mateix camí a la mateixa hora, ja té controlada la congregació que habita el vagó, que comença el dia amb el mateix ritual que ella.
La seva preferida és una noia d’aparença gòtica que ja està asseguda quan la Clara hi puja. Li agrada pensar que ve de Vallcarca, on viu amb el seu xicot de cabells rapats i arracades a les orelles. Té la cara fina, blanquinosa i uns ulls brillants ressaltats per una intimidant ratlla negra. A la Clara li recorda la seva millor amiga, qui canviaria la roba negra i la cotilla per una faldilla llarga i un jersei acolorit. Tot i això, tenen el mateix nas llarg i afilat. Sap perfectament el que diria la Mònica, però què dius, exclamaria, el meu nas és molt més lleig. Però ella mai no es veurà a si mateixa com la veu la Clara.
A la parada de Diagonal sempre puja una mare atrafegada amb la seva criatura que tan sols li treu cinc pams al terra. El nen porta una atrotinada motxilla de Colacao i la Clara no pot evitar pensar en la seva àvia Rita. Amb quan la venia a buscar al col·legi i la portava a casa per a prendre un berenar que coronava amb llet i grans quantitats de pols de cacau. Beu-te’l, deia, que això et farà tenir els ossos forts. Probablement, si sabés els sopars senzills que es fa quan arriba cansada de la feina, li emplenaria la nevera de Tuppers. La Clara es continua prometent que intentarà aprendre les receptes de l’àvia.
Poble Sec queda a la meitat del trajecte i la Clara sempre l’espera amb ganes. Cada dia puja l’home més misteriós del vagó. Porta una americana negra de ratlla diplomàtica amb uns pantalons a conjunt. Una camisa blanca de solapes amples i una corbata setinada. El toc final són unes ulleres de sol amb les que s’assembla al germà alt de la pel·lícula de The Blues Brothers. La Clara aquest film se’l sap de memòria. El veien junts amb el pare ben sovint. No hi havia massa coses que els connectessin, ell era un home callat que sortia d’hora de casa cap al metro i tornava tard. Treballava molt i fatigosament. Quan va morir, la Clara va tenir el pensament que no l’havia conegut del tot. El Blues Brother de la parada de Poble Sec li recorda cada dia que no és veritat, i que probablement ell també posava la pel·lícula tants cops per a passar una estona amb ella.
Quan el metro para a Sants Estació puja una dona de baixa estatura amb uns cabells grisos tallats arran de les espatlles. La Clara pensa en sa mare, qui haurà baixat en aquesta mateixa estació una mitja hora abans per agafar un tren. Pensa en com va anar a sopar ahir a casa seva i en com explicava la història d’una companya de feina que la va fer riure fins a plorar, alegrant-li un dia en què la feina l’havia ficat de mal humor. Si estigués aquí amb la mare, li podria fer encara més riques les històries que du al cap.
Finalment, la Clara arriba al seu destí, Maria Cristina, i s’aixeca per sortir. Té el vagó perfectament ubicat per dirigir-se directament cap a les escales i dir adeu a la petita família que ha creat al seu cap, que sempre li fa el viatge més amè. Fantasiejar amb les vides de passatgers del metro no és gens pràctic, però tampoc no ho és la Clara.