Més enllà dels quilòmetres
Trec de la butxaca l’abonament que permet que un clic d’acceptació em convidi a entrar en el subterrani laberíntic de la ciutat comtal.
Tanco els ulls i col·loco dissimuladament la mà sobre l’abdomen, acte seguit inspiro profundament i exhalo lentament. Repeteixo l’acció diverses vegades al mateix temps que el metro surt de l’estació de Sagrera. Una colzada d’un home de mitjana edat fa que aterri de nou al mig del vagó.
Arribem a Camp de l’Arpa i una parella jove entra al vagó. Van agafats de la mà i es miren amb complicitat, a la vegada que ell li acaricia suaument el dit polze. Em deixo transportar pels meus pensaments, com si la meva imaginació fos la via i jo el vagó. Entre ells conceptualitzo un primer amor que neix de la innocència i la immaduresa. Un amor que no veu més enllà de l’atracció, que no fa plans més enllà de l’estiu i que no coneix les decepcions.
Al meu costat, el senyor del mòbil bufa molest mentre es mira al reflex de la porta i es passa la mà dreta pel tupè negre. D’ell en forjo la idea d’un matrimoni infeliç, causat bàsicament per les ànsies de créixer professionalment d’ell, lluny de la família. Dins del meu cap es teixeix una història d’un home a punt de divorciar-se, que està coneixent a una noia deu anys més jove amb qui establir una relació poc compromesa.
Al meu altre costat, m’arriba una lleugera pudor de suat que prové d’un noi jove que està assegut en un seient reservat. Segurament porta una hora corrent pels carrers de Barcelona, fugint dels records.
La segona parada del meu recorregut, Sant Pau / Dos de Maig, implica que el culpable de la colzada baixi del vagó. Abandona el metro acompanyat d'una bafarada de colònia que segurament va dirigida a seduir a la dona més jove que he ideat a la meva ment.
Davant meu, la majoria de gent està embadalida mirant el mòbil. Entre nosaltres, l’anunci d’un increment dels controls aleatoris de bitllets, així com tres esternuts per part d’un senyora que déu rondar els 60 anys, que vesteix de marca i que segurament viu sola en un pis de l’Eixample, em fan remoure inquieta. Tota ella denota supèrbia, la fredor de la seva mirada em travessa.
La tercera parada, Sagrada Família, fa que perdi de vista a la jove parella d’enamorats. De la multitud que entra, em quedo amb una senyora de mitjana edat que porta un penjoll amb una ametista enorme i un vestit florejat. Té el best-seller del moment entre les mans. Els cabells blancs se li escapen del monyo mig desfet i les ulleres li rellisquen pel pont del nas. És una lectora apassionada? És una escriptora frustrada?
Estem a punt d’arribar a Verdaguer quan m’arriben els laments d’un home. M’incomodo en el meu minúscul espai. L’home va vestit amb la roba estripada, unes bosses de plàstic com a sabates i unes grenyes plenes de ronya al cabell. Podria treure un parell de monedes de la butxaca, però com tant d’altres en aquest vagó, deixo que l’home passi caminant, i l’únic que faig és evitar els seus ulls i també la seva història.
Arribem a Diagonal i faig una última ullada al meu voltant, memoritzant els rostres de cada una de les persones que deixo en el vagó. Com sempre, el metro m’ha transportat més enllà dels quilometres físics: m’ha transportat novament en aquell moment on he pogut apreciar els detalls, teixir històries i imaginar realitats alienes.
A dins meu, les històries per on m’ha transportat el metro es couen a foc lent.