Mira'm
Qui m’hauria dit que acabaria sent conductor de Metro. Quan era petit, jo ni sabia que hi havia conductors de Metro. No els veia, ni hi pensava. A qui li podrien importar aquelles persones que semblaven viure sota terra? Doncs ara jo soc una d’elles. I aquest pensament no ha canviat gaire amb el temps. Si hi ha algun problema la gent mai pensa que és culpa teva i no t’hi has d’estar barallant tot el dia. Això fa que et sentis invisible. La gent entra i surt del Metro i ni et veuen ni et saluden; ets com un fantasma. Veus la vida de la gent des del teu petit racó. Veus com parlen, de vegades com celebren coses, de vegades com es barallen, de vegades com es queden adormits o com es queden abstrets llegint un llibre fins que es passen la parada, per si poden o no poden sortir a temps del metro abans que tanquin les portes… i ells no et dediquen ni una mirada. No pensen en tu. Tancat en aquella petita cabina 8 hores al dia mirant a un túnel fosc intentant trobar-hi la llum al final. Una llum que sembla no arribar. Les hores passen, els dies passen, els mesos passen de manera indiferent i repetitiva. Avui torna a ser un altre dia d’aquests. Tot va estipuladament tal com hauria d’anar. I de cop sento la sirena. Algú havia accionat aquella palanca d’emergència que disposen tots els metros. M’aixeco del meu seient i em disposo a donar la cara davant d’aquell món que no em coneix. Un senyor, d’uns seixanta anys aproximo, ha caigut a terra inconscient. Al voltant té un parell o tres de persones intentant ajudar-lo, però la gran majoria continuen mirant el mòbil indiferents a tot allò que se surt de fora la pantalla. Em fixo que al seu costat a terra hi ha un nen petit plorant que murmura entre singlots “avi, avi…”. M’ajupo i prenc el pols de l’home. De moment tot bé. Ja he avisat al centre de la parada de Fontana i veig com arriben un parell de guàrdies de seguretat. Em giro al nen petit i li dic que no es preocupi, que el seu avi es posarà bé. Se’m queda mirant dubitatiu, sense saber exactament si creure’m o no. Em diu que es diu Martí, i que mai havia vist així el seu avi. Per intentar animar-lo li dic que segurament només té son i s’ha quedat adormit. Estiro la mà perquè l’agafi i l’acompanyo a l’andana on ja es troba el seu avi. El sacsejo suaument i després d’uns minuts es desperta desorientat, però bé. El nen, que s’havia quedat mirant-me fixament tota l’estona, obre els ulls com plats en veure que el seu avi es troba bé. Noto com es comencen a humitejar els seus ulls i abans que es posi a plorar es tira sobre meu i m’abraça. Noto com xiuxiueja “gràcies”. Es queda allà una bona estona i jo sense saber com reaccionar. Feia tant de temps que ningú em donava una abraçada tan honesta com aquella. M’he de controlar per no posar-me a plorar jo també. La gent m’espera i segur que deuen estar impacients pensant que arribaran tard a la feina. Però avui no m’importa. Necessito aquests segons amb aquell nen que em veu com un salvador. Aquell nen que em veu. Tu avui estàs llegint això gràcies a aquell nen. A aquell nen que m’ho va donar tot. Aquell nen que va reconèixer la meva existència per primer cop en molts anys.