La trompeta de la línia blava
A Horta, el Joan creixia amb la certesa que el metro era més que una infraestructura. Era un pont. Un fil invisible que l’unia a la resta de Barcelona. Quan era petit, la seva mare l’agafava de la mà i baixaven junts les escales de l’estació.
—Això ens portarà lluny —li deia la mare amb un somriure.
Però el petit Joan no entenia per què volia anar lluny si a Horta ja ho tenia tot. Els veïns que saludaven pel carrer. L’olor de pa acabat de fer. La plaça Eivissa plena de rialles i gelats. Per què marxar, si el seu món era allà?
Amb el temps, ho va entendre. Horta era el seu refugi, però el metro li ensenyaria el món. Cada parada era un capítol nou. Maragall era la finestra a un barri que li semblava desconegut. Sagrada Família li mostrava la majestuositat de la ciutat. Diagonal era l’entrada a un món més gran, més ràpid.
Va ser en aquells trajectes que va descobrir que Barcelona no era una sola veu, sinó un cor de ritmes diferents. Va aprendre que la ciutat respirava en compàs de jazz, que tremolava amb els cops de la sardana i que tenia la suau i trepidant energia de la música clàssica.
I ell, amb la seva trompeta, volia ser part d’aquesta banda sonora.