(des)conegudes
Cada matí, el metro avançava per les entranyes de la ciutat transportant vides adormides en un ball monòton de llums tènues. Jo sempre ocupava el mateix seient, tercer vagó, costat de la porta. Ella, uns quants metres més enllà, a prop de la finestra. No ens havíem dit mai res, però formava part del paisatge immutable de la meva rutina.
El vagó era un petit ecosistema on regnava un ordre tàcit. L’home de cabells grisos llegia el diari doblegat en quatre parts, movent els llavis en silenci com si murmurés les notícies. La jove menuda entrava al vagó amb un altaveu a la mà i, després d’un silenci calculat, deixava sonar les primeres notes de Someone Like You. I ella, sempre ella, alternava la son amb llargues converses telefòniques.
El metro no era un lloc, no del tot. No era casa, ni carrer, ni plaça, ni feina. No era res més que un espai de trànsit, un no-lloc on tot era efímer. Tot i això, d’alguna manera, aquell no-lloc era nostre. Ens pertanyia en la mesura que el repetíem cada dia, que el poblàvem amb els nostres gestos, amb la nostra presència.
Jo associava el metro amb ella. Amb el seu cos abrigat contra el fred metàl·lic del vagó, amb la seva manera de fregar-se els ulls amb la mà, amb les seves trucades matinals que es perdien en el brunzit del tren.
Em fascinava aquella insistència de parlar a les set del matí. Qui l’escoltava cada dia a aquella hora? M’inventava històries: una amiga d’Erasmus a l’altra banda de l’oceà, un amor mig apagat que només sobrevivia en aquella franja horària. Però la veritat era que no ho sabria mai.
A la tornada, tot canviava. No hi havia trucades. Ella llegia. Llegia amb una devoció que em desarmava. Aliena al tràfec de la ciutat, a les frenades brusques, a la veu automatitzada que anunciava les parades. Llegia com si el llibre fos un refugi, un cova per amarar-se d’ella mateixa i del món.
Jo, en canvi, l’envejava. Sempre havia fracassat en l’intent d’abandonar-me a la lectura dins d’aquell espai hostil. Potser perquè no trobava mai el moment o, potser perquè, per mi, llegir requeria d’una calma que Barcelona no m’oferia.
Nosaltres dues ens trobàvem en aquell temps suspès entre l’origen i el destí. Desconegudes-conegudes. Sense noms, sense històries compartides, però lligades per una repetició silenciosa.
Intentava endevinar el seu nom. Laura? Massa suau. Marta? Massa comú. Alguna cosa en el seu posat em feia pensar en un nom que s’allargués en la pronúncia, que es desplegués amb una certa musicalitat.
Un migdia, poc abans d’arribar a Passeig de Gràcia, ella va tancar el llibre de cop. Va treure un bolígraf de la motxilla, va escriure unes línies ràpides en un tros de paper, el va plegar i es va aixecar.
El cor se’m va accelerar. Quan la vaig veure venir, vaig apartar la mirada, com si fos una nena enxampada en plena malifeta. No va dubtar, va allargar el braç i em va deixar el paper entre els dits. Vaig murmurar un gràcies que es va perdre en el frenesí del vagó.
Només quan va baixar a la seva parada habitual em vaig atrevir a mirar el paper. No el vaig obrir fins al vespre. La impaciència m’havia devorat durant hores, i quan per fi vaig llegir aquelles lletres inclinades, vaig contenir la respiració:
- "Hola, em dic Clàudia. Vols anar a fer un cafè algun dia?"
Clàudia. No m’ho hauria imaginat mai.
Vaig buscar el seu número al paper, el vaig afegir al mòbil i, després d’uns segons de dubte, vaig escriure:
- "Hola, soc la noia del metro. I sí, quan vulguis fem el cafè."