L'ÚLTIM VIATGE
Després d’anys de servei recorrent línies, transportant viatgers i fent que el ritme de la ciutat fos més suportable, va arribar el dia en què l’últim tren de la sèrie 100 va deixar de circular.
Va ser retirat del carrusel i dipositat a les cotxeres de Sant Genís, i allà, apartat i silenciat, va començar a rovellar-se, mentre la ciutat creixia i s’omplia de nous trens, noves línies i nous túnels que volien arribar a tot arreu.
Malgrat ser un tren abandonat, dintre seu encara ressonaven les veus dels viatgers transportats i van ser aquests ecos d’un passat mai oblidat, els que cent anys després del seu primer viatge, van despertar-lo.
Tots els botons d’encesa semblaven bloquejats, les llums foses, però lentament, amb el ritme que tots tenim després de dormir una llarga nit, el tren va aconseguir connectar.
Al principi, en el silenci de la cotxera només es va moure una mica, lent, maldestre, però de sobte tot va començar a rodar de nou i l’últim tren de la sèrie 100 va sortir de nou a circular.
Va tornar a passar per aquella ciutat que poc després de les penúries d’haver viscut una guerra, es revifava amb la creació d’un nou transport que omplia d’esperança les vides dels ciutadans i els obligava a mirar endavant oblidant la duresa del que acabaven de viure.
El tren va agafar velocitat, com si la ciutat volgués compartir amb ell tot el que havia estat passant en tots aquests anys. Cada túnel per on passava semblava retre homenatge a tots els antics moments viscuts recorrent la línia.
El tren va circular sota carrers plens de noves infraestructures, per noves línies que s’entortolligaven com venes de la ciutat. Cotxes, bicicletes i ara també patinets, que abans competien pel poc espai de les antigues vies, ara formaven part del moviment frenètic d’una nova Barcelona.
En canvi, dins del tren de la sèrie 100, el temps semblava aturar-se. No hi havia més soroll que el de les rodes lliscant sobre les vies. De sobte, va arribar a un indret que el va fer frenar abruptament. Davant seu, s’obria l’estació de Catalunya, el cor de la ciutat, el punt de trobada de milers de vides. Aquesta era una estació que ell coneixia bé, un lloc on el tràfec de persones mai s’aturava, on cada dia començaven i acabaven històries.
Va recordar el seu primer pas per allà, l’any 1924, quan l’estació de Catalunya es va inaugurar com una de les primeres del Gran Transport Metropolità de Barcelona. Eren temps de canvis, la ciutat es modernitzava, els cotxes de cavalls convivien amb els primers automòbils i la llum elèctrica amb els fanals de gas. També eren temps de tensions socials i canvis polítics i el nou transport era una promesa de progrés, una manera de connectar barris i persones en una ciutat que no deixava de créixer.
Ara, un segle després, el tren observava aquella mateixa estació amb ulls diferents. Encara reconeixia els rètols antics, les velles parets, els bancs on tants viatgers havien esperat amb impaciència el seu pròxim destí. Però també hi havia canvis: nous panells lluminosos, escales mecàniques i pantalles digitals que anunciaven horaris. Els passatgers ja no eren els mateixos; les presses, els auriculars, les mirades cap a les pantalles dels telèfons havien substituït aquells gestos de curiositat d’abans.
El tren va voler avançar, però va dubtar. Què hi feia ell enmig d’aquella nova Barcelona? Tot havia canviat i va entendre que havia donat la seva última volta i impregnat d’un passat que ara era futur, va tornar per sempre més a la cotxera.