LA VELOCITAT DELS MEUS PASSOS
Sempre he percebut el metro com un espai inevitable i decadent. Sovint, quan baixo les escales que em porten a aquest cosmos subterrani, l’única cosa que desitjo és arribar a la meva parada i poder tornar a sortir a l’aire lliure. El metro, de fet, mai no m'ha semblat realment un lloc. Em sembla, més aviat, una línia. Tenim el punt A i el punt B, i entre ells hi ha una línia que els uneix. El metro no té dimensió propia, és un mitjà de transport. Així l’hem anomenat: de transport. És a dir, serveix per a desplaçar-se. No per a viure, no per a sentir. Només els treballadors, conductors i músics perceben el metro com un lloc, una ubicació precisa, un contenidor del temps. Mentres baixo per les escales mecàniques que separen el món real d’aquella imitació subterrànea de colors grisos i foscos, recordo la bellesa d'un metro que mai no he vist, i l'enyoro.
Un cop asseguda dirigeixo la meva mirada cap al buit. No em fixo gaire ni en la gent que va al meu costat, ni en aquells que tinc al davant. Penso en el meu llibre, i no l'obro perquè considero que el metro no és per a mi un lloc apte per llegir. Massa sorollós. El lloc on llegeixes no és menys important que el llibre escollit...
De cop, quan ja em falta poc per arribar a la meva parada, veig un home estrany davant meu. No m’havia adonat d'ell. Porta una xaqueta grisa, uns pantalons desgastats i te els cabells descurats i una mica suats. Però a diferencia de tota la gent que hi ha al nostre voltant, capficada en el seu telèfon o en conversacions dolorosament insipides, ell s’està llegint un llibre que no sé reconèixer. “No, ell no és amb nosaltres. És a un lloc llunyà i desconegut”, però a la vegada ell és aquí, amb nosaltres! És davant meu i passa les pàgines tremolant, amb unes mans gairebé malaltisses, però amb un deler que gairebé sembla extàsi. Recordo el teatre del Liceu, on fa poc he anat a l’òpera. Recordo els seus colors daurats i les seves butaques de color vermell emporprat. Tothom hi va vestit molt bé, amb els cabells ben pentinats, sabates netes i brillants. Però aquest record està buit, sembla l’anunci d’una revista, no em diu res. El teatre del Liceu és com una màqueta, un rostre uniforme de colors esplendents. Aquest home, en canvi, davant meu, no intenta ser res, de fet no és ni conscient de ser. Senzillament sent, viatja, somnia. I jo el tinc al davant!
“He estat tan cega...”. El metro, de cop, recupera la seva dimensió temporal i fisíca. De cop sento que aquell espai es converteix en un passadís, i el passadís, en un pont. “No és el metro, en realitat, la nostre torre de Babel, el cor de les nostres ciutats, el nostre riu? I una ciutat sense metro no és més que un poble, una contrada... Els seus ciutadans han d’anar a buscar aigua i aliments al centre urbà més proper, als afluents dels cossos palpejants dels seus veïns...”, em dic.
De cop sento una cosa molt estranya. Per primera vegada em sento part del metro, sento que jo mateixa soc, en certa manera, el metro. Rebaixo la velocitat dels meus passos. Ara tothom al meu voltant va més depressa que jo. I ara ja no m’importa on estic anant, només el fet d’estar allà, al subterràni de la meva ciutat, sense direcció, sense rumb. Em miro uns músics que son allà i somric. No és aquesta la màgia secreta de la seva feina? Ells han convertit un lloc que per a la majoria de gent no és més que un passatge en una casa, en una especie de capella.
No sé, és estrany. M'adono que m’he perdut, i aleshores em sento lliure, i no sé per què...