TraMopolità
L’Antoni es va llevar capficat, just ben trencada l’alba, amb mal de cap, i torbat pels seus propis pensaments.
L’aigua freda de la palangana li omplí les mans, per a ser transportada fins al seu rostre. La barba blanca li quedà xopa d’una fredor humida.
Es vestí amb la roba esparracada que penjava d’una cadira. Intentà centrar-se en els planells que envaïen la gran taula de l’estudi, i li resultà impossible.
No es podia treure del cap l’invent que es presentaria a la ciutat. Un tren que es movia per sota terra!!
Allò seria una revolució per als desplaçaments, pràctic i ràpid, però avorrit. No tindria l’encant dels viatges amb el tramvia, en què es gaudia de la visió dels carrers i paisatges, com a ell li agradava.
Agafà el barret i sortí de l’estudi ubicat a l’interior de l’obra en la qual treballava, i on gairebé vivia.
Des del carrer Provença s’encaminà cap a la plaça Catalunya, d’on sortiria el primer viatge del que anomenaven ‘Gran Metro’. En arribar, trobà una gentada davant les escales que s’introduïen dins la terra. L’Antoni va pensar que Barcelona patia una invasió de talps.
Un cop va poder accedir a l’estació, va mirar per sobre i sense interès, la màquina que es presentava. En canvi, s’embadalí observant els detalls dels sostres i els arcs del túnel.
Malgrat la senzillesa i funcionalitat, tenien un toc de bon gust arquitectònic, i on hi havia un semicercle perforant la paret, ell va veure la confortable cova d’una família d’ossos.
De seguida va donar per acabada la visita, i va sortir d’aquell forat en direcció a la Gran Via. De tornada a l’obra, passant per la plaça Tetuan, observava els vianants, els carros i bicicletes que es creuava al seu pas. Es perdria tot allò, amb l’arribada del metro? L’ajuntament pretenia allargar el recorregut del cuc de ferro, i fer-lo circular per sota de tota la ciutat.
Absort en aquells pensaments, s’introduí entre les vies del tramvia. Caminava lentament, mirant a terra. Aïllat en si mateix, no sentia el so de la campana que, en senyal d’alerta, feia sonar el conductor del vehicle que li venia per darrere.
Aquest, ja feia uns segons que havia activat el fre, però la disminució de la velocitat no aconseguia evitar que aquell home vestit de negre, s’hi acostés perillosament.
El xivarri dels frens contra les vies, i els crits d’avís de la gent que es trobava a prop, no alteraven l’estat hipnòtic en què semblava trobar-se aquell vianant.
Semblava inevitable el contacte fatídic entre home i màquina, quan de sobte aparegué el mànec d’un bastó, que capturà el colze del badoc que corria perill.
Aquell robust bastó de fusta, s’endugué d’una revolada el colze, braç i ser exaltat, d’entre les vies. El tramvia va desactivar els frens, sortint disparat i gairebé fregant la jaqueta de l’Antoni.
Aquest, s’alliberà del bastó que encara li penjava del braç. El retornà, somrient, a un home que també li somreia:
-Com es troba, senyor Gaudí?, demanà el desconegut, recuperant el bastó.
-Viu!!, cridà. A qui li dec la vida?
-No és per a tant!! Em dic Pablo Picasso, encantat de trobar-lo.
-L’encantat soc jo!! Veig que em coneix.
-I tant!! Gaudiria de parlar amb vós. Vaig cap als Quatre Gats. Si es troba bé, em voldria acompanyar?
L’Antoní refusà la companyia, els cafès no eren per ell. S’acomiadaren, i seguiren cadascú el seu camí.
Possiblement, d’aquella manera, es va frustrar l’inici d’una bonica amistat.