Línia Zero
Faig tard. Agafo la bossa i surto del meu pis a correcuita. Clico el botó de l’ascensor, però només escolto una resposta metàl·lica i pesarosa. Segueix espatllat. Faig tard. Resignada, començo a baixar les escales tan ràpid com puc, gairebé caic. Viure en un vint-i-sisè pis té molts desavantatges. En sortir al carrer, creuo un semàfor que juraria que estava en verd (els colors dels hologrames al matí se’m fan molt borrosos), i un flota-cotxe gairebé m’atropella.
Faig tard, així que als següents semàfors, creuo en vermell. Faig tard, i si no agafo aquest metro, arribaré un any abans a la feina.
Arribo a la parada del metro i intento passar les portes de seguretat amb la T-Emporal. Però, com ja és costum, no detecten la targeta. Només és un xip a darrere de l’orella, però aquestes màquines sempre tenen problemes. Un holograma vermell amb una creu se’m posa davant meu. Em reposiciono, i ara si, un de verd mostra un tic, i les portes s’obren.
L’estació de Gaudí és enorme, laberíntica, i està plagada de gent, però després d’uns mesos ja he après a moure’m com una professional. Al costat de les portes de la L27, es troba la meva línia, la L0. Creuo les portes i començo a baixar escales. Les meves cames ja estan cansades de tant exercici, però continuo baixant. Al meu costat, veig les escales mecàniques. Per què sempre les hauran de fer de només pujada?
Quan arribo a baix, sento un xiulet. El metro està a punt de marxar. Corro tant com puc, i aconsegueixo posar la mà entre les portes abans que es tanquin. Una veu pre-gravada diu: “No obstruïu les portes en tancar”, però m’és igual, s’han tornat a obrir momentàniament i ja estic a dins.
Una veu metàl·lica anuncia: “Línia Zero, Direcció Passat. Pròxima Parada, 2124”. Encara falten 100 parades, però ja no estic preocupada, ja no puc arribar tard.
Ja fa uns mesos que treballo al passat, s’ha tornat molt popular últimament. Per aquelles èpoques, el salari mínim del 2025 no donava per a molt en el seu moment, però si ajustes per la deflació i portes aquells diners al 2125, es converteixen en una cosa molt més decent. És un mètode tan rendible, que estan començant a faltar treballadors al present, i que al passat, n’estan sobrant. Els empresaris del 2025 prefereixen contractar gent amb coeficients intel·lectuals del s. XXII, així que els ciutadans d’allà es queden sense treball. No és gaire moral, però a nosaltres ens passarà el mateix quan construeixin la parada del 2225, així que no em sento gaire culpable.
Un home se’m posa al davant i comença a tocar la tecno-guitarra i canta a tot pulmó, ensordint els meus pensaments. És una música estrident, bastant passada de moda. Deu ser del 2087. En veure que ningú li dona res, es baixa a una altra parada.
Mentre continuem, veig com entren nous passatgers, cada un amb la moda del seu temps. És com estar en un museu viu.
Finalment, arribem a la meva parada. Per les parets, veig tot de cartells celebrant el 100 aniversari del metro. “Sent anys de metro”. És una frase enginyosa, però aquesta classe d’humor és massa dels nous any vint per a mi. I s’ha de dir, es van currar més la campanya de màrqueting per celebrar els dos-cents anys.
Més enllà de les portes, al carrer, el paisatge sembla del futur, però els edificis són més baixos. La Sagrada Família segueix igual d’inacabada. I n’hi ha més coloms. Molts més.
La gent del carrer em mira. No estan acostumats a una moda tant d’avantguardia. Però m’és igual. Ja no faig tard.