Un diumenge al matí
Diumenge; 7:30 del matí. Era l'hora perfecte per poder agafar el metro i poder arribar amb temps suficient per arribar a Cornellà, esmorzar i visitar el mercat ambulant setmanal com feia desde ben petita. Sense perdre temps em fico cap a la boca del metro d'Horta, passant la targeta de metro per l'entrada.
Mentres baixo per les escales me'n recordo quan sempre enumerava a la meva mare totes les línies de metro que hi havia amb els seus corresponents colors, fent-me riure a l'arribar a l'andana quan veig totes les estacions de la línia en el cartell.
Dirigeixo la meva atenció cap a la pantalla on marca el temps restant fins que arribés el metro: un minut y mig. Aprofito aquest temps per conectar els auriculars al mòbil i posar-me alguna cançó per complementar al meu viatge.
No temps després arriba el metro i pujo, fixant-me que no hi ha gaires persones, feliç perque tindré un seient durant tot el trajecte. Després d'unes parades, desvio la mirada cap a amunt i davant meu per veure l'avanç del meu trajecte: Maragall; havia avançat 3 parades i em faltaven altres 20 per arribar a final de línia.
Per molts, els trajectes llargs es fan molt pesats, fins i tot agobiants; però no era el meu cas: sempre que no hi hagués molta gent, podia disfrutar de l'experiència d'anar en metro, poder pensar en les meves coses i tenir un moment de pau, sense la necessitat de fer res.
El metro segueix avançant, passant per les diferents estacions. Mentres jo escoltava música, observava com la gent pujava i baixava dels vagons; La Sagrera, Sagrada Família, Diagonal... Sempre s'omplia de gent malgrat ser diumenge, però tot era més tranquil ja que era d'hora. Gent llegint un llibre, escoltant música, fent alguna trucada o fins i tot dormesquejant durant el seu trajecte.
També me'n adono d'una altra cosa: la varietat de la gent que puja al metro; gent gran i gent jove, gent de totes les ètnies, gent amb vestimenta elegant o alternativa i gent amb roba més casual o informal.
I sense adonar-me, ja he arribat a final de línia: Cornellà Centre. M'aixeco del seient i baixo del metro, agafant la sortida que em deixa més a prop del mercat ambulant amb una lleugera sensació de tristesa ja que el moment de pau ja termina, però aquell sentiment es substitueix en felicitat una altra vegada quan recordo que, quan torni cap a casa, podré estar de nou al metro.