Petit Viatger
Cada dia d’escola es dirigia a la parada del metro de Poblenou. Com s’agraïa l’escalfor de l’estació, quin fred! havia plogut -fill, vigila no relliscar a les escales!- sempre amb presa per entrar, aquell trajecte tenia un atractiu misteri.
Un cop dins el vagó, amb els ulls com a taronges, esperava inquiet el moment just en que el vagó passaria sense aturar-se per la antiga estació fantasma. Dret damunt el seient, les mans i el nas contra el vidre per no perdre detall, ni tan sols notava la gent al seu voltant, cada un amb les seves coses. El vagó avançant, apropant-se a la estació tan esperada i, vaja! un altre cop la foscor li va impedir veure res.
El desig de resoldre el misteri feia que continues emocionant-lo dia rere dia, i mentre tant la imaginació li donava moltes histories possibles. A vegades, observava un rostre dins el vago que li havia cridat l’atenció, potser un home alt, molt prim, amb una cara inquietant, trista o dura, no sabria explicar-ho -em fa una mica de por que em miri però no li puc treure els ulls de sobre, no deu ser un home bo, no ho sembla- podria ser la mena d’home que trobaria a la estació fantasma? Un altre dia podria imaginar que a la estació hi havia un forat que conduïa cap a una altra dimensió -crec que les persones que van passar per aquesta andana van desaparèixer, van deixar d’existir? per això la van tancar!- amb aquest pensament, la seva cara innocent prenia una expressió d’interrogant. Però la equació estava encara per resoldre.
Avui era molt d’hora, una sortida de l’escola els duria lluny, gent diferent al vagó, tots amb cara de son, res interessant per engegar la seva imaginació. No es treia el refredat de sobre feia dies i això el feia estar més distret. No parava de mocar-se i el nas cada cop més irritat. Tot un drama!! Però això no li hauria d’impedir resoldre el misteri de l’estació i quan ho hagués fet seria un heroi! Els seus pares ni s’ho creurien, els seus amics i els seus companys d’escola es quedarien bocabadats pel descobriment. Tota una proesa!
Quan faltava una parada per arribar a la estació va pujar damunt el seient, la cara ben enganxada al vidre. Atenció ja era apunt d’arribar, ja intuïa el principi de l’andana quan el comboi va començar a disminuir la velocitat fins a aturar-se just a l’alçada de l’estació -pare, que passa?- li va aparèixer una expressió d’ensurt, no serien capaços d’obrir les portes per abocar-los a un espai del que no en sabia res!, potser perillós! Les portes es van obrir i va fer un salt allunyant-se el més possible. En girar el cap va veure com el mirava l’home alt i prim de cara inquietant -quin ensurt! s’ha adonat que el mirava. Massa casualitat- Ara sí que estic convençut que ell forma part de l’estació fantasma! dels que van desaparèixer! dels que ja no hi son! ell n’és un!- El cor li anava a cent.
L’home va avançar cap a l’andana. El pare li va agafar la ma, però les cames tremoloses no li permetien avançar -vinga noi, anem!- sense saber com, era a l’andana en direcció a una porta -no pare, noooo-
Quan va poder obrir els ulls ja eren al carrer -fill, han informat que hi havia una averia i que calia sortir per aquesta estació, sort n’hem tingut!-
Agafava fort la ma del pare -quina casualitat! una averia abans d’arribar a l’estació fantasma. O no haurà estat casualitat?- Encara li quedaven molts viatges, aprofitaria fins a descobrir-ho. Ningú el creuria, però ell sabia que havia viscut aquesta història. Algun dia ho podria demostrar.