“L13 - Final”
-Ei tu, desperta't! Final de línia.
Tot em donava voltes i la seva armilla groga reflectia la llum del vagó directa als meus ulls. Només vaig poder entendre dues coses: era un treballador i la seva feina era fotre’m fora. Em feia un mal terrible el cap i la festa d’ahir a la nit en tenia tota la culpa. Sense tenir-les totes amb mi, em vaig aixecar i vaig baixar del metro. En trepitjar l’andana vaig palpar-me les butxaques i vaig fer realitat el que era evident: no portava a sobre el mòbil, les claus ni la cartera.
Vaig provar de situar-me, però no tenia ni idea d’on era; la meva única pista era un cartell negre amb la inscripció “L13 - Final”. Ni tan sols sabia que existissin tantes línies de metro, i encara menys me'n recordava d’haver fet algun transbord aquella nit. “Final” em semblava un nom massa excèntric per una parada de final de línia, però existint ja la parada de “Fondo”, ho vaig trobar fins i tot enginyós. No vaig tenir temps de seguir amb les meves ocurrències perquè em va envair la necessitat de vomitar urgentment. Un cop satisfet el meu contratemps a una pobra paperera just abans de les escales de sortida, vaig decidir anar a la superfície. Enfrontar-me a aquella pujada de marbre blanc sorprenentment net i en bon estat em va suposar un esforç sobrehumà. Vaig perdre el compte dels pisos que pujava i aquell ascens va durar una eternitat, però ho vaig atribuir a la meva baixa forma física i als excessos.
En arribar a la superfície, em va sobtar l’absència de gent pel carrer, de fet no hi havia ni cotxes. El dia era tan assolellat que em feia mal a la vista i vaig decidir refugiar-me del maravellós dia en un bar. Des de fora no semblava la gran cosa, però dins regnava una barra de fusta massissa decorada amb un vell cambrer que amb prou feines li sobresortia el cap per sobre la barra. Em va saludar amablement i vaig correspondre el gest de l’ancià demanant-li una cervesa per guarir la ressaca. Me la va servir i se’m va quedar observant. Per evitar l’incòmode silenci, vaig preguntar-li què tal el dia i que si era normal que el local estigués buit a aquella hora.
-Si et soc sincer, m’agrada més quan estic jo sol al bar - va respondre entre rialles gairebé infantils.
Amb la seva poc clara, però concisa resposta i el meu últim glop, vaig donar per acabat el descans. Vaig demanar-li que quan li devia -el lector ja sabrà que no tenia forma de pagar-li-, i ell va tornar a riure i va dir-me que estàvem en paus. Aquest estrany, però convenient fet, em va portar a sortir del bar i anar a veure si podia aconseguir un bitllet de tornada a casa pel mateix preu que la cervesa, però no hi va haver tanta sort.
Vaig entrar en un petit estanc al costat del bar. El dependent em va saludar amablement i em vaig quedar paralitzat en veure’l: era exactament igual que el cambrer.
-No cal que m’ho diguis, vols un bitllet senzill?
-Sí - vaig respondre completament atònit. Ell va rompre a riure d’exactament la mateixa manera que el cambrer.
-Ets nou per aquí, oi? Ja t’he dit que estàvem en paus.
No vaig saber que dir, no entenia res. Era el mateix home que el del bar? No, era impossible. Tot i així, eren iguals. Potser eren bessons. Però com sap exactament el que ha dit el del bar? De sobte, va interrompre la meva cascada de pensaments:
-Noi, vostè ha agafat l'L13, línia negra. L’únic bitllet possible és d’anada.