El vagó de les peònies
Amb un xiuxiueig metàl·lic les portes es tanquen i el metro arrenca endinsant-se en la foscor del túnel, deixant enrere la parada de Ciutadella. Ha estat un dia intens per la Rodica, tot el dia a les aules, escoltant les classes i participant en intensos debats. Els seus apunts, gargots i anotacions, reflecteixen el seu estat d'ànim: cansada, però agraïda. La vida de la Rodica no havia estat fàcil, poder anar a la Universitat és l’oportunitat i el resultat del seu esforç i resiliència. Després del llarg dia, només vol que el trajecte en metro passi de pressa per poder arribar a casa, desfer-se de les sabates i enfonsar-se al sofà mentre mira la seva sèrie preferida.
El vagó del metro, ple a vessar com és habitual a la línia groga al vespre, obliga a la Rodica a viatjar dempeus. Per sort, el trajecte no és gaire llarg. Amb la mirada perduda entre la multitud d’estranys amb qui coincideix aquella vesprada, identifica una dona rossa que crida la seva atenció, li resulta familiar. Qui és aquesta dona i perquè li resulta tan familiar?
El metro s’atura a Jaume I, s’obren les portes i puja un músic ambulant al vagó. Amb un gest hàbil, el noi treu una flauta i començar a tocar una melodia suau i delicada. La Rodica es deixa portar per la música que la transporta a la seva infantesa, als paisatges rurals de Romania, on va créixer, però que a conseqüència d’un conflicte bèl·lic va haver de fugir. La resta de passatgers continuen absorts en els seus telèfons. Tanmateix, la dona rossa té els ulls tancats i un lleuger somriure, sembla estar immersa en la música, com si estigués revivint records del passat.
De sobte, la mirada de la Rodica es fixa en un detall: la dona rossa dur un mocador de seda lligat al coll amb un estampat de peònies vermelles. La Rodica sent una punxada de nostàlgia que la transporta al menjador de casa quan era petita i encara vivia al seu país natal. La seva mare sempre en tenia de fresques al menjador de casa. És la seva flor preferida.
Un calfred recórrer l’esquena de la Rodica. L’energia de la dona rossa i les peònies del seu mocador són com peces d’un trencaclosques que el seu sisè sentit intenta encaixar. Hauria d’ignorar la seva intuïció que li diu que s’acosti a la dona?
Una fotografia llisca del moneder de la dona rossa mentre busca el bitllet del metro i cau a terra. El metro frena suaument, anunciant la pròxima parada, Verdaguer. Els passatgers es mouen preparant-se per l’intercanvi de llocs. La Rodica identifica dues siluetes a la imatge, una dona jove amb una cabellera rossa llarga i un somriure radiant, i al seu costat, una nena petita amb una diadema de peònies vermelles. Una punxada d’estranya familiaritat li travessa el pit. Aixeca la vista, la dona rossa ha desaparegut, ja no és asseguda.
La Rodica nerviosa busca al seu voltant la dona rossa. Intenta fer-se pas entre la multitud amb un moviment desesperat per recuperar la fotografia i retornar-la a la dona rossa. Les portes s’obren, una allau de persones s’abalança cap a l’andana, arrossegant la dona rossa. La Rodica aconsegueix la fotografia, amb moviments àgils intenta apropar-se a la dona. Massa tard. Les portes es tanquen amb un cop sec, la Rodica queda atrapada al vagó. La dona rossa ha desaparegut. La Rodica torna a mirar la fotografia, un sentiment de frustració i dolor l’envaeix. La fotografia confirma la seva sospita: la dona rossa del metro, que ha desaparegut entre la multitud, és la seva mare.