Primavera
Primavera
Per mi la primavera arribava així que les orenetes començaven a veure’s dansant pel cel de la ciutat. Aleshores, quan els estudis m’ho permetien, solia anar al port a veure el mar, els vaixells i les “golondrines”: petits vaixells de passatgers que feien un tomb per dins del port i t’atansaven al final de l’escullera. La cridòria dels mariners demanant-te que agafessis la seva barca i el “pop-pop-pop...” dels motors construïen la lletra i música d’una cançó que encara ressona a les meves orelles.
Però no és del port del que vull parlar-vos sinó d’un dels viatges en metro que m’hi portaven. Seria primera hora del mati quan amb un entrepà de llonguet amb pernil i una cantimplora amb aigua a la motxilla el vaig agafar a Lesseps per arribar-me a les Drassanes. El vagó no anava del tot ple i l’ocupàvem estudiants, homes seriosos camí de la feina i poques dones anant a comprar a les botigues del centre de la ciutat o a veure a algun parent o conegut; molt poques dones fa seixanta anys treballaven. Els diaris i molt rarament algun llibre o revista feien la feina dels mòbils d’ara.
Tot anava bé com sempre, el girar de les rodes metàl·liques sobre les vies produïa el soroll que li tocava i l’estat no prou ben alineat dels raïls feia trontollar els vagons i a tots nosaltres, de manera que anar dret sense agafar-se era del tot impossible. De sobte tot va quedar ben fosc. Se’n havia anat la corrent i el llumejat de seguretat no existia. Tot negre en un túnel negre: no es veia res de res, no ens veiem ni entre nosaltres. Però fos per l’empenta, perquè el trajecte era de baixada o per les dues coses el metro no es va aturar, sols va alentir una mica. Com tothom es pot imaginar, avançar en les tenebres dins una sorollosa gàbia que trontolla no fa cap gracia i, per això, en pocs segons la gent es va neguitejar, esverar i alguns a cridar. Pels motius que fora -que no sé pas quins serien- em va donar per anar asserenant a quins m’envoltaven. Tampoc sé d’on ho vaig treure però, sense dubtar-ho anava afirmant que “no s’amoïnin que els sistemes de seguretat impedeixen cap accident”, “no tinguin por”, “estem en un transport segur”. Començaven a fer-me una mica de cas quan es va sentir amb claredat el soroll d’un altre metro ben a prop. Això va aterrar a alguns passatgers, però jo insistia: “deu ser un metro que va per la desviació de correus que hi ha passada l’estació de diagonal i no es creuen”, “ja ens aturarem”.
Just en acabar de dir-ho certament ens vam aturar..., però una mica massa sobtadament. El maquinista ja va intentar frenar en entrar a l’estació de Liceu, però qui realment ens va parar va ser la unitat de davant nostre que s’hi havia estacionat. Uns quants vam anar per terra, més d’un xiscle es va sentir (i també algun renec) i uns morats a la pell van mantenir ben viu el record de l’incident en algun dels passatgers. Sortosament no va haver-hi cap malferit.
Ara bé, jo em vaig quedar ben mut.