El metro de la meva vida
El metro de la meva vida
Que agradi el futbol vist per la tele té les seves avantatges: si tens família et trobes amb els amics i si no, socialitzes al bar de sota casa. Però que no agradi també les té, almenys per a mi com ara conto.
Son les vuit del vespre, però no d’ara sinó de fa quaranta anys. Els carrers són buits i les finestres obertes per la calor de l’estiu que transmet la cridòria d’alegria o d’agror cada cop que la pilota travessa el marc de la porteria contrària o pròpia. Al balcó de la casa de davant meu surten quatre nois tan embogits com aquells que el vint-i-dos de desembre els ha tocat la loteria.
Passejo relaxat i tranquil, fumant-me un Ducados[1] sense filtre -tot i que ara sembli estrany, aleshores fumar no era mal vist- gaudint d’una ciutat en què les manades de turistes encara no han arribat.
Tot d’una la pau, sols destorbada en cada gol, s’acaba. Els carrers s’omplen de gent que sembla molt enfollida: criden, salten, s’abracen, enarboren les seves banderoles i qui més qui menys no passaria actualment un control d’alcoholèmia. Però agafen els cotxes i surten les motos fent sense pietat tan soroll com poden amb el motor i la botzina. En pocs minuts els carrers estan col·lapsats i res circula: ni cotxes ni autobusos ni el tramvia.
Per sort, a la ciutat tenim el metro que, malgrat ser prou sorollós i sense aire condicionat com ara, em permet tornar a casa, ja que a peu, dues hores d’aquest sarau no em ve pas gaire de gust passar-les.
De Drassanes a Lesseps crec que es tardava una mitja hora i com no teníem mòbil i no duia cap diari ni cap llibre em dedico a contemplar la gent que fa amb mi el trajecte. Primer som pocs al primer vagó on vaig. Dos que pels llibres deuen ser estudiants en temps d’exàmens, quatre homes de cara cansada amb aspecte de sortir de la feina malgrat sigui cap de setmana. Dues parelles de mitja edat que pel que escolto, doncs els tinc just al costat, venen del port de passar la tarda, i dos monges amb la seva còfia blanca que desentonen una mica.
A Catalunya baixen uns i pugen d’altres, i entre els altres una noia d’uns vint anys que s’ha quedat dreta enfront meu recolzada al costat d’una finestra. Malgrat ser de nit porta ulleres de sol no molt fosques però que impedeixen veure la mirada, però jo, encisat, no puc pas deixar de fer-ho: cabell llarg llis i ros que li cobreix les espatlles, camiseta de màniga curta gris com les que ara es troben a Decathlon, faldilla estampada blava i blanca, tancada per davant, curta, força curta que deixa veure unes cames ben tornejades, vambes vermelles sense mitjons i penjada al coll una bossa de mà no gaire gran, de pell blau fosc. A l’orella esquerra mig tapada pel cabell una petita arracada nacrada. I a la mà dreta un gelat de cucurutxo envoltat de paper vermell i bola que sembla de xocolata.
Vull dissimular, però no puc, i el pitjor és que no sé si em mira amb ulls d’enuig, indiferència o, potser, també li agrado. A Fontana, ara ja sense gelat, encara hi és front meu plantada. A Lesseps baixa també, es treu les ulleres, em mira, em somriu i amb dos nens, cotxe i un net fins ara.
Veieu doncs, com us he dit, que no agradi el futbol vist a la tele té també prou avantatges.
[1]Ducados: marca de tabac negre de consum freqüent als anys vuitanta.