Sorpresa en el Metro
Sorpresa en el metro
El metro llisca suaument amb un sotragueig que fa endormiscar. És d’hora al matí. Asseguda davant meu, una parella molt jove em crida l’atenció. Es miren i s’acaricien sense gairebé tocar-se.
Ella té un cos bonic, porta una samarreta cenyida que deixa entreveure les seves formes harmonioses, la seva cara és molt rodona, en català diríem que és com un pa rodó, així i tot, és molt atractiva, de pell blanca, i amb uns ulls ametllats amb unes ninetes negres que brillen quan somriu. Jo diria que és xinesa o japonesa, em costa distingir-ho. Té una veu suau, dolça, amb un català perfecte.
La cara del noi és angulosa, expressiva, amb uns ulls que miren intensament, una discreta barba descuidada i vestit d’una manera informal, amb camisa per fora dels pantalons. Diria que és un artista, un pintor, un músic, un poeta…
En un moment donat, ell obre les sivelles d’una cartera de pell marró molt atrotinada, i en treu una carpeta i un plumier de fusta. Com si fos màgia, col·loca davant d’ell, un full de paper de música amb els pentagrames sense cap nota. Mira la noia, treu un llapis del plumier, i comença a escriure paraules sota el pentagrama. El metro segueix amb el seu vaivé harmoniós, la noia somriu plàcidament mirant-lo, ell posa els seus ulls, alternant de tant en tant, a la cara de la noia i al paper. Jo no puc deixar de mirar les seves mans que continuen escrivint paraules sota el pentagrama. En un moment donat, para d’escriure paraules, dibuixa la clau de sol a l’inici dels primers pentagrames, i els va omplint sense parar de notes rodones, blanques, negres, corxeres, semicorxeres… i silencis, com si fes un dibuix sobre cada paraula. La noia continua somrient, i jo no puc apartar els meus ulls d’aquella pàgina que s’omple de música sense sentir-la. Ell l’escolta dintre del seu interior; ella nota que li canta sense so. És una comunió perfecte. Està component una cançó per a ella.
Jo sóc l’espectadora muda, estabornida per la belleza del moment. No puc dir res, no sento res, només val la pena disfrutar d’aquell moment màgic, mentre la meva companya de seient segueix mirant la pantalla del seu telèfon sense adonar-se de res, com un cec, mirant sense veure-hi.
Jo no puc evitar fer-me la pregunta amb admiració. Com pot escriure música com si res? Potser és músic.
Ell continua omplint el pentagrama, mentre ella se’l mira amb un somriure als llavis.
En arribant a l’estació final, mentre ell guarda la partitura dintre de la carpeta, queda a la vista l’anagrama ESMUC (escola superior de música de Catalunya).
Mentre el metro entra a l’estació, ell tanca la cartera amb les partitures, i ella recull una petita motxilla; a les mans porta un llibre molt gruixut, destaquen unes lletres negres sobre fons vermell “CÓDIGO PENAL”.
No em puc reprimir, i quasi sense pensar em sento dir:
—Estudies per advocada!
Amb els seus ulls riallers fa que sí. Em costa d’imaginar la unió d’aquests dos mons tan diferents.
En sortir del metro, m’envien un adeu afectuós, i com un imant els segueixo amb la mirada darrera d’ells. L’escala mecànica puja lentament sense fer soroll, i els veig arribar a dalt, agafats de la mà, amb un halo daurat, com un sol naixent al seu voltant que els il·lumina. Mentre els miro des de baix, em sembla sentir una música molt suau que parla d’amor i de futur.