VIES TRUNCADES
VIES TRUNCADES
L'actual parada de Poble-sec i la històrica parada de Fontana, dues parades de metro unides per un gran amor de postguerra.
Barcelona, març de 1941, Rafael un jove emigrant d'Andalusia troba juntament amb la seva mare i les seves tres germanes una llar al barri del Poble-sec, per ell seria la darrera parada, abans d'anar-se definitivament cap a França, fugint de les represàlies del feixisme.
Durant la curta estada que la seva compromesa situació política li permet viure a Barcelona, treballa del que pot. Alhora, aprofita per acumular i portar-se amb ell tota l'estima de les dones, que l'han acompanyat incondicionalment deixant enrere tota una vida de sacrificis, abusos i molts records.
El que en Rafael mai s'hauria imaginat, és que l'amor de la seva vida el trobaria més enllà d'unes vies de metro.
La rutinària jornada en un obrador de pa on treballava al carrer de Torrijos a Gràcia, era una bona manera de portar un jornal a casa, malgrat que fos descarregant pesats sacs de sègol...per ell tot era nou, d'on venia no hi havia transports públics, ni metro, ni tranvies...
Per arribar a l'altra banda de Barcelona, anava a peu fins a la parada de Liceu que el portava fins a la de Fontana, aviat es va acostumar.
Un dia d'agost mentre els veïns empolainaven el carrer amb motiu de la festa de la verge, en Rafael es va oferir a ajudar-los, aquella expressió de confraternitat en mig del dolor de la postguerra que patien, li va semblar senzillament un regal.
I allà, al bell mig de tot aquell tràfec, es van trobar, la va trobar...es deia Roser.
Les parades de metro que els separaven, poc a poc es van convertir en els seus moments de festeig, la Roser li explicava amb detall com es va construir aquell gran avanç per la ciutat, el seu pare havia treballat durament en la construcció d'aquells foscos tunels.
Mentre els recorrien sense importar-los el destí, es miraven profundament, no els hi feia falta parlar gaire, només volien gravar les mirades de l'un en l'altre, transitant sota terra Barcelona, a sobre d'aquelles vies que els connectarien per sempre.
Juliol de 1943, ja fa cinc mesos de la marxa d'en Rafael a França.
La Roser decidida a seguir els passos del seu estimat, veu com el món s'ensorra als seus peus, en rebre un telegrama amb la fatídica notícia:
"Estimada Roser (stop) Rafael ha caído preso de las tropas nazis (stop)
Dues setmanes abans la mare d'en Rafael havia mort sobtadament mentre estenia la bugada al terrat de l'edifici.
Van passar quatre mesos d'angoixa, fins a rebre la confirmació de la mort d'en Rafael.
Després de la seva arribada a França, va ser detingut i deportat al camp de concentració de Treblinka (Polonia).
Recordant diàriament al seu estimat, del que només guardava una fotografia que s'havien fet al final de les Rambles en una de les poques passejades de les que van poder gaudir, i en el que la Roser el va portar a veure el mar, un somni per ell, ja que mai l'havia vist.
Fins a la fi dels seus dies, la Roser com un rigorós ritual, baixava les escales de Fontana fins arribar a l'andana, on es seia i durant hores mirava les vies, aquelles vies que van ser testimoni inanimat del seu gran amor, i tot i que ja no les veia igual, les sentia com la llar que tots dos havien somiat i planejat plegats tantes vegades...
Per a tu Rafael,
(1914-1943)
Marisa Aguilar