Tres trajectes, una història
Pròxima estació. Hostafrancs. 1954
Nuri, de 16 anys d’edat, va de camí al seu primer treball en el seu primer metre. Ahir va arribar del poble en el qual va crèixer per venir-s'a la gran ciutat de Barcelona. La ciutat la devora, és una gran mare que va acollint fills de tots els racons d’ Espanya. El va vagar, ple de personis com ella, confirma això. Els personis del metre són personis com ella, arrancades de la seva terra en pro d’una vida millor per ells i pels seus fills. Al seu costat, està sa germànica Carolina per no perdre’s, ja que ella porta més temps aquí. Des que van arribar a la parada, Nuri ha fet tot com ho ha fet la seva germana. S'han acostat a la taquilla: Santa Eulalia a Hostafrancs, Anada i tornada. Després de pagar 80 cèntims de pesseta se'ls dona un petit paper blau amb aquestes dades. En l'andana hi ha una autèntica marabunta de gent. Quan arriba el metre llest per a la seva rutina, la gent es puja en tromba al vehicle. Nuri es queda atònita, ja assumeix que això d'asseure's serà un rar privilegi. Nuri està nerviosa per tot això que succeeix en tan poc temps. Però té fe que ella serà la que alleugi els temors passats dels seus pares i les futures butxaques dels seus fills.
Pròxima estació. Sarrià. 2004.
Núria, de 39 anys d'edat, va de camí al seu quart treball. La seva vida està assolada per una gran tragèdia i això és el millor que té. Fa ja uns anys que ha estat contractada per l'acabalada família Bataller per a cuidar dels seus fills que venen un darrere l'altre. El treball és dur, però afortunadament, Nuria és mainadera i fins i tot amb les seves traves, gaudeix dels nois. Els nens li donen treball però també alegries. Va en el metro pensativa, amb moltes treballadores com ella que netegen, cuinen, cuiden, renten, tendeixen com a bèsties. En el seu trajecte, Nuri sap que això és el que hi ha i que lluita perquè les seves filles tinguin l'educació que es mereixen. Perquè el seu marit pugui sentir orgull des de l'hospital. Per mantenir, per estimar, per cuidar. Sí, és necessari, pel meu marit, per les meves filles, per l'amor que els sento, pensa Nuria. I amb aquest amor en el pit, Nuria baixa en Sarrià..
Pròxima estació. Universitat. 2024
Natalia, de 18 anys d’edat, va de camí a l’Universitat. A les petites pantalles que hi ha als vagons hi veu: 18è concurs de relats curts. Natalia pensa en participar, no hi perd res al cap i a la fi. Podria parlar de la seva àvia que va venir aquí per ser una dona de profit o la seva mare que va lluitar per millorar la vida de les filles i el marit. Natalia pensa en totes les històries dintre d’aquests vagons. El Metro és història viva, una història amb moltes històries. Observa a la gent del seu voltant, les persones que veu aquí probablement no són les mateixes que va veure la seva àvia. Aquí hi ha més països, colors, gustos i textures, es podria dir que part de món i temps hi són encapsulats en aquest vagó. La Natalia de quant en quant es troba amb algun conegut al metro, hi ha una conversa cordial, parlen i riuen. Una part del dia de la Natalia (i el de moltes persones) està condicionat per aquest tren subterrani: molts dels llibres que compra els ha vist abans sent llegits al metro, les amistats que ha reforçat són gràcies a les converses dins aquests vagos, si ha ajudat alguna persona estrangera probablement ha sigut al metro i no escriu més per falta de caràcters. Quantes històries, persones i detalls. Sí, és una bona idea per començar a escriure…