Imagina't
Si ho recordessis. Imagina't a l'avi a l'andana de l'estació d'Aragón, a l’últim banc de fusta, lluny de mirades indiscretes; amb el seu bigoti i les sabates dels diumenges. A la ma, la bosseta de roba amb les magdalenes que tan t'agraden. Imagina't submergir-te a l'aigua calenta i perfumada de la banyera. Imagina't amb el vestit florejat i les mitges fines i els llavis pintats de rosa. Jo, t'ajudaré amb el rímel. Imagina't baixant les escales del metro i la bafarada d'aire calent que s’escola entre les cames i t’obre l'abric. T'has despentinat, però tant se val, estàs preciosa. Imagina’t comprant el bitllet a la caseta. Tresoreja’l a la bossa de ma, és massa petit i el pots perdre. Imagina’t les papallones a l’estómac. Imagina't agafada del seu braç per pujar al vagó. Sempre t'ha fet por. L'esglaó està un pel massa separat de l'andana i tems que aquell forat et segresti el peu quan el revisor, despistat, observant altres passatgers i enorgullit amb el seu xiulet, adverteixi del tancament de portes. Això, no ho imaginis. Aferra’t a l’avi. Ell és casa teva. Imagina’t si t’aixeques de la cadira. Imagina’t...”; la Clara, emocionada, s’atura.
-Mariona, no ho has vist? L’àvia ha somrigut!- amb un fil de veu.
-No t'hi canses?- nega amb el cap mentre apaga el mòbil i s'afanya a posar-se l'abric- espero no et sàpiga greu, he d’anar passant, i demà, no vindré. Tenim les entrades del Liceu que ens van regalar els nois i aprofitarem, també, per sopar fora. T’ho compensaré, germaneta.
-Descuida, m'ho arreglaré amb els de l'editorial. I, d’això, l’àvia ja ni tan sols parla i mai em canso de recordar-li aquesta història. Rememoro els moments de festeig amb l’avi, li transmeten assossec i sensacions positives. Miro d’estimular el seu cervell. Tan et costa d’entendre-ho?
A l’endemà, la Clara, aferrada a la ma de l’àvia, reprodueix el monòleg: “Imagina't a l'avi a l'andana de l'estació d'Aragón, a l’últim banc...” de colp, aquella ma pigosa, de dits estrets i pell fina li prem amb força la seva i sent la veu de l’àvia.
-Ajuda’m a aixecar-me d’aquesta cadira. No vull fer esperar l’Ignasi a l’andana. Està preparat el bany? Has planxat el vestit?.
La Mariona, albercocada per el WhatsApp de la Clara, marxa, cames ajudeu-me, de la feina. El trajecte en ascensor fins al pis de l’àvia se li fa etern. Al rebedor se li omplen els ulls de llàgrimes. Sent la cançó que la consolava quan arribava d’escola, després de la reprovació de la mestra. L’àvia la canta mentre la Clara li refrega l’esquena a la banyera. Es gira i la descobreix a la porta del bany.
-Tu qui ets? La noia nova del servei? Sembla que hagis vist un fantasma!
-Soc la Mariona- tota prudent.
-Treu l’abric. Hem quedat a Plaça Catalunya, amb la Consol i el Lluís per passejar i fer una xocolata calenta al carrer Petritxol. Amb el Gran Metropolitano arribarem de seguida!
La Mariona insisteix d’anar a l’hospital. La Clara, contundent, es nega. Faran aquell trajecte. Arriben al vestíbul i es troben amb la Celebració del Centenari del metro de Barcelona. S'han reproduït les andanes de l'època i està plena de figurants. Han viatjat a la història que cada tarda la Clara narra a l’àvia. Amoïnada busca a l’Ignasi entre la gentada i pregunta al revisor si l’ha vist.
-No em trobo bé- diu a les nétes.
La Mariona i la Clara l’acaronen mentre la fiquen el llit. S’ha tornat a apagar.
-Clara, gràcies per imaginar. Imagina’t que torna a passar- li diu la Mariona amb una mirada de disculpa i agraïment.