Poema de metro
Us vull explicar el que em va passar l’altre dia a la línia vermella del metro, entre Santa Eulàlia i Torrassa. Just el vespre abans havia rebut una trucada d’un senyora que amb una veu rogallosa va dir-me que tenia la meva llibreta. Resulta que me l’havia deixada a l’andana de la parada de Santa Eulàlia mentre esperava el tren per tornar cap a casa, i ella, que s’esperava a l’altra andana, va veure com pujava al vagó sense la llibreta, on feia temps que hi escrivia poemes i encara no havia deixat llegir a ningú. Em va dir que no era el primer cop que em veia assegut esperant el tren i estava segura que aquella llibreta em feia molta falta. Li vaig agrair de tot cor i vàrem quedar entesos per trobar-nos el matí següent a la mateixa estació de metro. També vaig reconèixer que havia sigut una bona idea anotar el telèfon a la primera pàgina. Una vergonya em masegava el cos imaginant-me aquella senyora fullejant la meva petita llibreta amunt i avall com si li anés la vida. Li devien agradar els meus poemes? Em semblava ridícul que la primera persona en llegir-me fos una senyora que em coneixia d’haver-me vist per l’andana del metro, però aquest pensament se m’esvaïa ràpid en pensar que gràcies a ella la podria recuperar. Recordava haver deixat a la meitat un vers que parlava de la pluja i que no hi havia manera de fer-lo acabar. He de confessar que aquella nit me’n vaig anar a dormir una mica nerviós. Si vaig somiar, no ho recordo. De bon matí va sonar-me l’alarma més aviat que de normal: la senyora m’esperava a les vuit tocades a Santa Eulàlia. La ciutat es començava a bellugar i els gossos ja es pixaven a les cantonades de les millors cases i a les rodes dels cotxes que botzinaven esverats. Ben aviat vaig ser a la boca del metro. Ens n’havíem oblidat de fer-nos una breu descripció de com érem, però amb aquella veu amb què m’havia parlat m’imaginava una senyora molt vella, plena d’arrugues. Al baixar a l’andana vaig anar demanant a totes les senyores que s’ajustaven a la idea que m’havia fet si eren elles qui tenien la meva llibreta, i algunes s’apartaven esglaiades com si em tinguessin por. Va ser quan vaig asseure’m a esperar que vaig veure la meva llibreta ajaçada i ben posada al mateix banc on era jo. De la senyora, no n’hi havia ni rastre. Desprès de deixar escapar un parell de trens la senyora encara no havia comparegut, i com que feia tard a la feina vaig enfilar al pròxim metro que va arribar. El vagó anava ple a vessar i a la vora tenia un vailet petit que plorava deixant anar uns xisclets que feien mal d’orelles. Amb penes i treballs vaig aconseguir aguantar-me fent equilibris entre la porta del vagó i una barra de metall suada de tantes mans que l’arrapaven, i mentrestant estava entumit pensant en per què la senyora no s’havia presentat. M’haguera agradat donar-li les gràcies si més no. Llavors va ser quan un brot d’inspiració em va obligar a obrir la llibreta per acabar el poema de la pluja que tenia a mitges. I just quan els meus dits molsuts van tocar els fulls va sortir de dins la llibreta una figureta d’una vella petita com una ungla que es movia pels versos del poema com gotes d’aigua, i amb un somriure llampant i escanyat va enfilar-se per la barra de metall fins a enfonsar-se pels forats petits de l’altaveu del metro. I mentre veia l’últim trosset de tela de la faldilla que duia, la mateixa veu que m’havia trucat el dia abans va anunciar que la parada que havia de baixar era la propera.