l'última parada
A les 23:47, el metro de la línia L5 lliscava sota Barcelona com una serp metàl·lica adormida. Pocs passatgers quedaven aquella nit de dimecres: un pare amb la seva filla adormida a la falda, una parella discutint fluixet, i la Laia, asseguda sola al fons del vagó, amb auriculars i la mirada perduda rere el vidre, observant el reflex dels fluorescents barrejant-se amb túnels foscos.
Però aquell vespre no era com els altres. Quan el tren va aturar-se a la parada de Maragall, les portes es van obrir amb el sospir habitual, però ningú va pujar. De fet, ningú esperava a l’andana. I tanmateix, algú hi havia entrat.
La Laia ho va notar de seguida: una presència, una ombra, un calfred. Es va treure un auricular. Silenci. El pare i la filla havien desaparegut. La parella ja no discutia. De fet, no hi havia ningú. Ni tan sols el soroll del tren. Tot s’havia tornat quiet.
Va mirar al seu voltant, confosa. El metro seguia en marxa, però semblava no avançar. El paisatge exterior s’havia convertit en un túnel infinit, repetitiu, com si hagués quedat atrapada en un bucle.
De sobte, els fluorescents van parpellejar. Una veu distorsionada va sonar pels altaveus:
— Pròxima parada: records oblidats.
La Laia es va aixecar d’un bot. El vagó havia canviat subtilment. Els seients estaven entapissats amb un patró que li era familiar: flors blaves sobre fons gris. El mateix teixit que cobria el sofà del menjador de la seva àvia, morta feia anys. Va avançar lentament pel passadís. En una de les finestres, en lloc del túnel, hi veia una platja on jugava de petita. A l’altra, el seu primer dia d'institut, nerviosa i amb la motxilla nova.
— Pròxima parada: decisions que no vas prendre —va repetir la veu.
Una porta que no hi era abans es va obrir al fons del vagó. Al darrere, un andana il·luminada amb una llum càlida, com de capvespre. Hi havia tres versions d’ella mateixa: una que havia estudiat música, una altra que mai havia deixat el poble, i una tercera que havia marxat a viure a Berlín. Totes la miraven amb curiositat, com si fos una variant estranya d’elles mateixes.
—Què és això? —va xiuxiuejar la Laia.
—El metro et porta allà on no t’atreveixes a anar —va dir la veu, aquesta vegada molt a prop, però invisible.
Amb un espetec, la llum es va apagar. El tren va frenar bruscament. Quan va tornar a obrir els ulls, era a l’andana de Sagrada Família. Gent pujava i baixava amb normalitat. La parella discutia un altre cop. El pare gronxava la nena. Tot semblava igual.
Excepte pel reflex. Al vidre, la Laia va veure una d’aquelles versions d’ella mateixa mirant-la des de dins, somrient. I llavors, va entendre-ho: de vegades, el metro no només et porta per la ciutat, sinó també per dins teu. Per passadissos de vida no viscuda, per andanes de memòria, per túnels de possibilitats.
Va baixar a la següent parada, amb el cor accelerat i una estranya sensació d’haver viatjat molt més lluny del que indicava la línia blava.