Imaginació a tota velocitat
En aquest món hi ha dues classes de persona: les que van caminant als llocs o les que agafen un mitjà de transport. Tot depèn de les distàncies, és clar, però no en el cas de l’Heura, una simpàtica noia jove de 19 anys. A ella li són igual les distàncies perquè, sempre que pot, agafa el metro. Sigui un trajecte curt o llarg. Per a l’Heura, el transport públic no és només un mitjà de transport, sinó que és un mitjà de socialització, d’observació, d’imaginació i d’inspiració per a noves idees. No hi ha res que li agradi més a l’Heura que observar el seu voltant, sobretot a les persones, i imaginar-se com deu ser la vida de cadascuna d’elles. És per això que anar amb metro li sembla una activitat d’allò més entretinguda. Ella cada dia agafa la línia groga des de Joanic fins a la universitat, tant d’anada com de tornada; i sempre té un viatge ben distret perquè a cada trajecte hi troba gent nova, olors noves, cares noves i, per tant, històries noves per a imaginar.
Últimament, però, cada cop troba menys inspiració, veu a tothom de la mateixa manera: hipnotitzat per les pantalles dels mòbils, amb la vista clavada a aquests dispositius com si els hi anés la vida. Ja no s’escolta a la gent petant la xerrada, tothom va amb els cascos posats i no para atenció a res del seu voltant, ni a tot allò que es veu ni a tot allò que se sent. L’Heura no entén aquesta mena de comportament, a ella li encanta fixar-se en cada un dels detalls. Des del soroll metàl·lic de les vies del tren espetegant amb el frec del vehicle, a la locució repetitiva de ‘tancant portes’ d’una veu masculina amb to optimista.
De tant en tant es veu alguna persona llegint un llibre, llavors li entra la curiositat: de què tractarà? Li estarà agradant? En quin idioma deu estar? L’Heura llegeix de manera tan profunda a les persones com ho fa aquell noi que sol pujar un parell de parades després de la seva amb el seu llibre. En veure les persones al metro sempre es pregunta: on deuen anar, si tenen pressa o no, com deuen ser, si treballen o estudien… Encara que a alguns això últim es pot deduir fàcilment per si duen vestit o uniforme de treball. L’Heura es fixa en els complements que porten les persones (bosses, motxilles, clauers, ulleres de sol…) Li criden l’atenció sobretot les sabates: n’hi ha de brutes, de netes, d’esport, de taló, de tela, de pell, destrossades, intactes o alguna que en trepitja alguna altra en fer una ensopegada en frenar el metro. Tota mena de gent, de diferents països, diferents cares, diferents faccions, diferents maneres de ser: els amables que cedeixen el seu seient a les persones grans quan les veuen i els que ni es dignen a apujar el cap del mòbil per a veure si hi ha alguna persona que necessiti seure.
I d’entre tanta gent, persones tan diferents, situacions tan diverses, ningú observa el metro com ho fa l’Heura, i és precisament això el que li posa la màgia a qualsevol dels vagons on hi sigui ella.